Sortida d’emergència
Gairebé totes les previsions sobre els propers judicis contra els presos polítics catalans acaben amb la celebració d’eleccions. Seria la sortida inevitable –es diu– a un reviscolament de la crisi catalana, produïda per la indignació que determinades sentències poden provocar en la part de la societat partidària de la independència i els que rebutgen la repressió. La manera d’encarrilar l’onada d’indignació passaria per uns nous comicis que servissin per intentar ampliar el vot independentista reactivament. El PDECat, ERC i l’entorn de Puigdemont coincidirien en aquest plantejament, però no la CUP, que propugna un “desbordament popular”.
La seqüència judicis-condemnes-indignació-nous comicis encaixaria més o menys amb la idea de trobar o fabricar un momentum favorable a les demandes independentistes, una hipòtesi que han deixat caure els presidents Torra i Puigdemont. Però unes noves eleccions com a sortida d’emergència podrien conduir-nos al mateix bloqueig que vivim ara, si no es donés un creixement substancial del vot independentista. I podrien generar efectes inesperats, en un ambient en què, des de l’ANC i altres entorns, són freqüents les crítiques als partits que governen la Generalitat, per una actitud que es qualifica de poc combativa i d’incoherent.
Com s’ha palesat novament durant la Diada, les bases del sobiranisme continuen perfectament mobilitzades, però això no implica una ampliació dels percentatges
Unes altres eleccions, amb el mateix guió, podrien conduir al mateix bloqueig que vivim i perpetuar el bucle infinit
assolits a les urnes des del 2015. L’independentisme és molt eficaç quan es manifesta pacíficament i, en canvi, és menys hàbil quan ha de superar el llindar d’un 50% de paperetes: es va comprovar el 21-D. La creació d’una expectativa de salt endavant pot ser un relat electoral atractiu, però també pot aguditzar les disputes internes i la frustració de les bases si els resultats confirmen un estancament.
La política catalana fa mesos que es troba en una situació excepcional, i, per tant, és comprensible que hom imagini sortides d’emergència, sobretot quan els tribunals tenen la capacitat de limitar qualsevol exploració destinada a crear un diàleg real. Ara bé, sense una nova estratègia compartida del sobiranisme, i sense nous lideratges, la sortida per escapar de les flames pot desembocar en el mateix punt de partida. I què passarà amb les municipals? ERC i Puigdemont les han de convertir o no en una nova prova d’esforç, o només interessa la batalla de Barcelona?
Al llibre El naufragio, un excel·lent reportatge sobre el procés, Lola García ens recorda que “alguns dirigents independentistes van flirtejar, van imaginar, van discutir, i uns quants fins i tot van planificar, la idea de l’alçament d’un poble que, amb la seva resistència pacífica, doblegaria l’Estat. Es repetien a ells mateixos els exemples de Gandhi o Mandela. Però, a l’hora de la veritat, no va passar res d’això”. El sobiranisme encara a està lligat a un esquema que ha fracassat, però li costa dibuixar-ne un de nou. Unes altres eleccions, amb el mateix guió, podrien perpetuar el bucle infinit.