Posem el focus en la universitat
L’actualitat espanyola va estar marcada la setmana passada pels màsters, les tesis i els currículums acadèmics d’alguns dels principals líders polítics. Entre ells, els màxims dirigents del PSOE, el PP i Ciutadans. Hi va haver episodis parlamentaris pujats de to, dimissió –la de la ministra de Sanitat, Carmen Montón– i una generosa cobertura mediàtica, amb la qual cosa l’assumpte es va convertir en un safareig nacional.
Aquesta circumstància convida a la reflexió. En primer lloc, cal preguntar-se si aquest assumpte és prioritari per a la bona governança del país o si, al contrari, la seva preeminència posterga qüestions més rellevants, de resolució més urgent, sacrificades a l’altar d’una brega política d’escàs rendiment ciutadà. En segon lloc, cal constatar que alguns dels que més han escampat la polèmica n’han sortit –o hi romanen immersos– amb més rascades de les que tenien abans d’entrar-hi. Albert Rivera, líder de Ciutadans, es va llançar dimecres a l’atac contra Pedro Sánchez, president del Govern, cobrint-lo d’insídies associades a la seva tesi doctoral, argumentant –per dir-ho així– que el fet que el treball no fos públic el convertia en sospitós. El líder socialista es va sentir obligat llavors a divulgar el seu treball i a sotmetre’l a mecanismes detectors de plagi, prova de la qual va sortir ben parat.
No va córrer la mateixa sort Rivera, que va entrar en el debat teòricament net de pols i palla, però que, poc després, va recrear la figura de l’agutzil agutzilat, quan es van difondre informacions sobre el volum minvant del seu currículum: en altres època lluïa més plomes que en les seves darreres versions.
Per la seva banda, el líder del PP Pablo Casado, sobre el cap del qual continua suspesa l’espasa de Dàmocles d’un dubtós títol de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC), des d’abans que se situés al capdavant de la formació conservadora, va provar d’escapolir-se de la controvèrsia. Però continua a mercè del que decideixi el Tribunal Suprem sobre el seu màster, obtingut a la mateixa universitat on va rebre el seu Cristina Cifuentes, ja desapareguda de la vida política, per les irregularitats d’una titulació similar i després que es difonguessin vídeos poc edificants sobre la seva conducta en un supermercat.
Tanta polèmica, tant soroll, tants atacs personals que no busquen altra cosa que danyar el rival per la via expeditiva –encara que no totalment exempta, de vegades, de raons– tenen un indesitjat efecte secundari: el prestigi de la URJC ha rebut un cop molt dur. I amb la URJC, en un país com Espanya que no sol filar prim a l’hora dels matisos, el de la universitat en general.
A hores d’ara, la prioritat hauria de ser restaurar aquest prestigi. No amb paraules, sinó amb fets. En primer lloc, emprenent una investigació exhaustiva que aclarís, caigui qui caigui, tots els tripijocs que s’han comès a la URJC, pel que sembla amb certa freqüència, perquè determinats polítics poguessin adornar el seu currículum amb títols immerescuts. Només així s’aconseguirà tornar-li el bon nom a la URJC, mentre es repara la reputació dels qui van guanyar títols similars en combat honest. I, en segon lloc, reconsiderant des del Govern la salut de la universitat espanyola, que sovint arrossega greus dèficits estructurals i pressupostaris, que ha perdut prestacions i que continua en posicions molt endarrerides en els rànquings globals d’educació superior.