Màsters de boutique
Les meves amigues i jo teníem un truc per estudiar: aconseguir la xuleta perfecta, la que en menys paper contingués més informació estratègica i llegible. A força de repetir tantes vegades el mateix, fent durícia al dit del mig, memoritzàvem sense voler dates i reis, de manera que ja no les necessitàvem encara que estiguessin a la nostra butxaca, arrugades i humides de tant grapejar-les. Molts dels qui ens vam llicenciar als noranta no cobejàvem un màster, en teníem prou amb deixar de ser una càrrega per als nostres pares, començant des de baix i on la vocació o la fortuna ens haguessin llançat. El coneixement era un valor suprem, i les ganes d’ensumar en el seu àmbit ens van fer aprenents autodidactes: l’honestedat anava en el sou.
El prestigi intel·lectual no va ser mai condició sine qua non per presidir un país, almenys així ho ha demostrat la història. Però sí que ho era la veracitat. Que allò que deien ser i creure els nostres representants fos honest i verificable. Avui, quan ja han caigut tots els mites i el poder ha corromput allò que ha tocat, des de l’Església fins al futbol, la credibilitat de la universitat queda greument qüestionada a causa del xiringuito de la Rey Juan Carlos, els alumnes matriculats de la qual avui s’avergonyeixen de pronunciar el seu nom. L’ornament curricular ha generat un autèntic gènere periodístic, perquè les impostures ja no queden en anècdota amb la imposició d’una ètica global. “Bombolles de la premsa de Madrid”, ho qualifica el president Torra, quan per copiar les seves tesis van dimitir dos ministres de Merkel: l’aristòcrata Karl Theodor zu Guttenberg i Annette Schavan; i a Hongria van tombar el president, Pál Schmitt, per això mateix.
La puresa del coneixement hauria de ser inviolable, però qui són els rectors dels nostres rectors, els jutges dels nostres jutges, els vigilants dels nostres vigilants? Els cercles de poder endogàmic actuen de la mateixa forma. Treuen pit, no donen explicacions ni responen, i, si se’ls molesta, amenacen amb descobrir el pastís. La universitat espanyola hauria de fer autocrítica: cap d’elles no figura entre les 200 millors del món. Al seu llibre pòstum, Pensar el segle XX (Taurus), Tony Judt lamentava el pas d’“una meritocràcia social i intel·lectual a un sistema regressiu i socialment selectiu d’educació secundària en virtut del qual els rics podien de nou comprar una educació a la qual els pobres no podien accedir”. Bé ho va expressar l’exministra Carmen Montón, tan mal aconsellada, amb la seva frase eslògan: “No tots som iguals”, volent marcar distàncies entre els tipus de frau i de closques buides. Hi ha els qui només es pelen els colzes per aconseguir un grau, i els qui aconsegueixen un màster amb pont de plata. Tot i això, sempre ignoraran l’íntima satisfacció de l’esforç intel·lectual. I és molt probable que no els importi gens perquè s’han acabat creient la seva pròpia mentida.
Hi ha els qui només es pelen els colzes per aconseguir un grau, i els qui aconsegueixen un màster amb pont de plata