Presos i política catalana
Un exercici mental permet veure amb claredat la pobresa de la política catalana. Imagineu per un moment que no hi ha presos, i que les acusacions que pesen sobre determinades persones són de curta volada, amb sancions potencials sense risc de presó. En aquest escenari, el projecte polític de Torra i Puigdemont quedaria reduït a la pell i els ossos. La tragèdia de la presó ja no ho amagaria. Seria impossible camuflar l’espantada de Puigdemont fugint a Bèlgica, quan el compromís adoptat pel president i els consellers era acudir, aquell dilluns, al lloc de treball per fer palesa la seva protesta contra el 155.
Sense presos tot quedaria buit de contingut, més enllà de convocar unes pròximes eleccions sota la promesa eterna de l’“ara sí” i l’explotació de la bona voluntat de moltes persones que troben la seva identitat en aquesta il·lusió, que alhora és engany.
Però la tragèdia dels empresonats no suprimeix la buidor i l’engany. Aquests existeixen, no perquè el seu empresonament no sigui una qüestió injusta i greu, sinó perquè per ell mateix no configura una política per a Catalunya, i també perquè el camí que se segueix facilita l’excusa per mantenir-los a la presó. I això és així per una bona raó: l’independentisme unilateral va topar contra tots els poders de l’Estat. La clamorosa renúncia política de Rajoy va transvasar el pes de la resposta als jutges, que també són Estat i el defensen amb una forta consciència corporativa del poder. I aquest és el problema. El futur dels companys empresonats no depèn en una mesura decisiva del Govern de torn de Madrid, almenys fins a la sentència, sinó dels jutges com a poder autònom, que en la seva pròpia lògica interna de defensa de l’Estat tendiran al rigor més que a la flexibilitat política. Que la sentència sigui adversa –menys que les qualificacions penals– és probable i determinarà una pèssima solució per als empresonats, però permetrà fer la viuviu política, i recórrer al Tribunal de la Unió Europea, cosa que en el millor dels casos significarà la continuïtat de la presó fins que resolgui la nova instància judicial. Aquesta és la realitat, i és a aquesta difícil perspectiva a la qual han de donar resposta Torra i Puigdemont, sabent que les declaracions grandiloqüents no els trauran de la presó. Què volem, víctimes als altars o companys en llibertat?