Autocrítica i fonamentalisme

Fruits de l’era de la postveritat són la desaparició de tota autocrítica i la reaparició dels fonamentalismes. La paraula autocrítica la vaig trobar per primera vegada a la revista d’inspiració catòlica El Ciervo de la meva joventut, que demanava de saber ser crítics amb la mateixa Església, envoltada llavors en una closca de sacralitat que la feia intocable.

Malgrat acusacions irritades (“mals fills”, “falta d’amor a la seva mare”), l’autocrítica es va acabar imposant (unes vegades ben feta i d’altres malament, com sol passar en les històries humanes). Aquelles confessions van ser generadores de propòsits d’esmena que van quallar en el concili Vaticà II i han contribuït que l’Església (amb tots els seus defectes) continuï viva i hagi donat exemples sorprenents de qualitat humana. Queda molt per fer però queda també el balanç que l’autocrítica, feta amb esperit penitencial i no de ressentiment o protagonisme, acaba sent fecunda encara que faci mal.

En un llibre-antologia de textos antics (La libertad de palabra en la Iglesia y en la teología), vaig mostrar que l’Església, al recuperar l’autocrítica, va recuperar la fidelitat a la seva pròpia tradició. Avui, en canvi, quan després d’algun atemptat se’ns diu que el terrorista “ha estat abatut”, ningú no gosa preguntar què hi ha darrere d’aquella expressió ambigua.

El fonamentalisme és una identificació tan absoluta amb les pròpies conviccions que considera feble i ofensiu el simple intent de passar-les pel sedàs d’una raó crítica. Els matisos són com virus al seu ordinador mental. Està tan segur de les seves pròpies posicions i les vincula tant amb la seva identitat, que se sent dispensat de tota llei que les contradigui. És una de les actituds a les quals més propensos som els humans, per la nostra necessitat de seguretat.

Se’l vincula amb algunes sectes pseudocristianes dels Estats Units que prenen literalment totes les afirmacions de la Bíblia, sense acceptar no ja la crítica històrica sinó ni tan sols els més elementals gèneres literaris. Si el mite del Gènesi diu: “Déu va crear l’home del fang de la terra”, això només pot ser entès en el sentit literal de modelar una figura de fang i després bufar sobre ella. Que a l’home se li digui Adam (en hebreu: terrícola) no aporta res per entendre la intenció del relat bíblic...

Però el fonamentalisme no és només religiós. És hora d’adonar-se de la presència d’actituds fonamentalistes en la societat laica i, en concret, en el camp polític. Doncs allà és on més ens pica avui i on més caldrà rascar-se o posar-se alguna pomada raonable. Vegem-ne exemples. Un partit negat per una riuada de corrupció, que no únicament va inundar persones concretes sinó el partit mateix, pateix una pèrdua de vots que acaba possibilitant una moció de censura que el treu del govern. La reacció davant un desastre, que reclamava una seriosa regeneració, és enterrar tota autocrítica com si la corrupció no existís, proclamar l’orgull partidista i girar a posicions d’extrema dreta, qualificades com a centredreta i on no hi ha més

Assetjat per un màster ambigu, ignora sant Tomás: la llei ha de mirar al bé comú i no a la moral individual

I Puigdemont es permet dir-li a Pedro Sánchez que “el temps de gràcia s’acaba”; com si fos Déu...

“centre” que el de l’ego-centrisme. En els seus discursos, ni un argument ni una raó: sols eslògans i llaunes (“farem por”, etcètera). El seu president (assetjat per un màster ambigu) declara que no hi ha més ètica que la legalitat (ignorant que segons sant Tomás la llei ha de mirar al bé comú i no a la moral individual). Però després qualifiquen de “fellonia” una moció de censura totalment legal. Per ells i Ciutadans la intransigència substitueix la intel·ligència. Per l’altre costat, la sultana de l’alegre Andalusia proclama l’orgull de ser del PSOE com si fos un partit concebut sense pecat original i hi veu una raó per reclamar el vot. Pels independentistes radicals no existeix la Constitució ja abans de ser independents. I Puigdemont es permet dir-li a Sánchez que “el temps de gràcia s’acaba”. Com si fos Déu...

Segons aquests exemples, les úniques fonts d’autoestima són la incapacitat per enfrontar-se a la realitat tal com és, i l’absència d’honradesa autocrítica. Així reaccionen quan la porqueria els embolica de manera total i tan pública que és impossible dissimular-la: “Si he comès algun error...”, diuen en situacions on sobra la condicional i només val a dir “he comès un robatori majúscul”. Quin contrast amb el vell i savi Lao Tse, un dels gran pensadors de la Xina: “De la humilitat brolla la grandesa”...

Deien els savis amb certa preocupació que anàvem passant del clàssic Homo sapiens al’ Homo oeconomicus. Si Ciceró em permetés el barbarisme afegiria que ara passem a l’Homo xulus. El meu antic professor de llatí no acceptarà aquest adjectiu, però el lector l’entendrà sense esforç.

És hora de sembrar blat d’autocrítica entre tanta zitzània fonamentalista. Doncs aquí es compleix, a nivell grupal, una frase de Jesús: “Qui vol salvar la seva vida la perd; i el que lliura la seva vida per una causa noble és el que la salva”.

Fonamentalismes i falta d’autocrítica acaben fent un mal immens a la causa que pretenen defensar.