Parapúblic i paraprivat
Aquest cap de setmana han acabat les festes d’Horta, abans de les de la Mercè. Sant Gaudenci les empara, i els hortencs en gaudim. Enguany, just el dia abans de començar-les amb el pregó pertinent, es va presentar un llibre de Carlota Giménez i Compte, historiadora hortenca de proximitat (tot i que ella s’adscriu a la Font d’en Fargues), sobre tres entitats centenàries del barri (150-100-150): l’Ateneu Hortenc, el Foment Hortenc i els Lluïsos d’Horta, esmentats en ordre alfabètic. Més enllà d’intentar resumir, recolzada en fonts directes i notable material gràfic, les històries de les tres entitats que han arribat al segle XXI, el llibre també inclou una interessant introducció al fenomen ateneístic, sorgit a mitjan segle XIX per oferir instrucció, esbarjo i cultura, tres grans necessitats socials d’un poble, com el català, que no només no tenia el suport d’un Estat propi sinó que tot sovint sentia (i encara sent) l’Estat al qual pertany en contra. La varietat de noms que han rebut històricament aquestes entitats no treu que siguin un fenomen fàcil d’agrupar: ateneus, casinos, centres, societats, cercles, cors, orfeons, casals, unions, agrupacions, associacions, foments o patronats, aquesta mena d’entitats forma un col·lectiu. Quan, als setanta, la televisió va modificar els hàbits de lleure en la població, moltes d’aquestes entitats van entrar en crisi, però les que han sobreviscut estan ara revigoritzades per les noves eines que l’era digital els ha posat a disposició. Ja no cal fer cua un dia determinat per comprar les entrades dels Pastorets o qualsevol altra obra de teatre amateur. Ara ja es compren per internet, com els professionals.
El llibre de Carlota Giménez inclou dades prou interessants sobre l’actual moment ateneístic. N’hi ha 162, amb un total de 88.420 associats. Probablement, això els posa al podi dels clubs amb més socis (rere el Club Súper 3, Òmnium Cultural, el Barça)... L’edat mitjana de les juntes directives és de 48 anys, un 66% homes i un 33% dones. Tot i que es basen en el voluntariat i que hi dediquen més hores que un rellotge, la seva rellevància social tendeix a augmentar. En les últimes eleccions al més important de tots els ateneus, que és l’històric Ateneu Barcelonès, vam assistir a una aferrissada lluita entre tres candidatures per un relleu generacional que finalment no es va produir, però que va palesar el desig per reactivar-lo com a focus d’irradiació cultural. Recordo que quan vam anar a Andorra amb el programa Divendres buscant localismes, vaig topar, entre d’altres, amb un andorranisme que descrivia molt bé el funcionament d’aquell coprincipat parlamentari: l’adjectiu parapúblic, definit com “de propietat pública, regit pel dret privat”. Crec que per definir el club dels ateneus hauríem d’encunyar l’adjectiu paraprivat, definit com “de propietat privada, regit pel dret públic”.
Per definir el club dels ateneus hauríem d’encunyar l’adjectiu ‘paraprivat’: “de propietat privada, regit pel dret públic’