Brutalisme, una aspiració de progrés
Amb el nostre primer article del curs inaugurem una nova modalitat de Mosca amb què ens proposem de donar a conèixer projectes i iniciatives relacionats amb les diverses àrees d’activitat del FAD i les seves associacions. Comencem amb #SOSBrutalism, una base de dades en línia dedicada a cartografiar el patrimoni arquitectònic brutalista a escala global. Amb més d’un miler de construccions de tot el món indexades al seu web (www.sosbrutalism.org), aquesta plataforma va néixer amb l’objectiu d’iniciar una campanya per denunciar la situació de risc amb què es troben moltes de les obres que pertanyen a aquest estil arquitectònic que, en realitat, comprèn tendències i categories constructives corresponents a moments històrics i llocs ben diferents. El projecte també ha donat lloc al llibre SOS brutalism: A global survey (Park Books, 2017) i a una exposició itinerant (presentada al Deutsches Architekturmuseum de Frankfurt i a l’Architekturzentrum de Viena).
Al contrari del que es pensa comunament, el terme brutalista no fa referència a la contundència i rotunditat formal característica de moltes d’aquestes edificacions, sinó al predomini que hi ha en la majoria del “formigó cru”. Va ser el crític Reyner Banham qui el 1966 encunyaria l’etiqueta arquitectura brutalista a les pàgines del seu assaig The new brutalism: Ethic or aesthetic?
Més enllà dels seus trets estètics, sosté Banham, l’arquitectura brutalista respondria a uns principis ètics que, d’alguna manera,espodrienconsiderarlaculminacióde l’ideari del moviment modern iniciat a començament de segle. Servint-se de la resistència, la versatilitat i el baix cost del formigó, molts dels representants del que avui anomenem estil brutalista van participar en la reconstrucció d’una Europa encara convalescent a causa de les ferides morals i materials causades per la Segona Guerra Mundial. Encarregats moltes vegades per institucions governamentals o culturals, els projectes del brutalisme poden ser vistos retrospectivament com l’expressió d’una aspiració pel progrés i la transformació social.
Un dels principals valors d’aquestes construccions seria l’honestedat en la manera que tenen d’emprar els materials, deixant a la vista els components estructurals. La voluntat d’experimentació i les formes visionàries dels edificis respondrien també a aquesta mirada esperançada i fixada en el futur. Tal com destaca Jelena Prokopljevi, experta en representació i ideologia en l’arquitectura i membre d’Arquin-FAD, un aspecte interessant de l’anomenat estil brutalista va ser la proliferació que va tenir tant a l’Europa occidental com al bloc soviètic.
Independentment de les diferències polítiques entre països i regions, el període de la postguerra va veure com les edificacions brutalistes s’aixecaven a tot el continent, tant a un costat del mur com a l’altre. Convertit actualment en un estil de culte però també amenaçat a causa d’unes dinàmiques de renovació cada vegada més frenètiques i subjectes a interessos especulatius, el brutalisme és el símbol d’una era passada que, tot i això, ens pot servir d’inspiració en molts sentits. Finalment, l’SOS que llancen des de #SOSBrutalism s’hauria d’entendre més enllà del perill que efectivament corren aquests edificis per identificar altres urgències i problemàtiques en l’arquitectura i la planificació urbana contemporànies.