Llums i ombra de Josep Baselga
El 2001, quan tenia 23 anys i la meva mare va morir d’un càncer, era estudiant de Medicina i vaig decidir que dedicaria la meva carrera professional a lluitar contra aquesta malaltia. Volia fer-ho amb el millor, i vaig aconseguir la plaça per formar-me com a metge resident a l’hospital Vall d’Hebron, on en aquell moment el cap de servei era el doctor Josep Baselga.
Durant la residència i els anys posteriors, ja com a metgessa adjunta del Servei d’Oncologia, vaig aprendre d’ell i de l’equip del que s’envoltava tres coses molt importants. Vaig aprendre a afrontar la malaltia sempre de forma positiva ja que, tot i que el pacient estigui en un estat incurable, la seva qualitat de vida sempre es pot millorar tractant els seus símptomes i acompanyant-lo amb optimisme i ajudant-lo a veure les coses positives que, tot i que sembli increïble, poden envoltar una situació molt dura. En segon lloc: vaig aprendre que per lluitar contra la malaltia cal conèixer bé l’enemic i per això cal estudiar molt i treballar en equip amb altres metges, infermeres i investigadors bàsics i traslacionals. Cadascú amb les seves aportacions veu la malaltia des d’un angle diferent i només posant en comú els nostres coneixements avancem ràpid i en la línia correcta cap a la curació del càncer. I en tercer lloc: que tot això costa esforç, molt esforç, però paga la pena.
L’exigència de Josep Baselga envers les persones que treballàvem amb ell era altíssima, i les coses s’havien de fer bé, molt bé, perquè ell ens hi donés el vistiplau. Des que va marxar de Vall d’Hebron el 2010 he tingut la sort de seguir compartint pacients i projectes de recerca amb ell i no ha canviat gens ni mica. És més, ha seguit ajudant des dels Estats Units durant tota la crisi que hem patit perquè la recerca continués arribant al nostre país i als nostres pacients, perquè no deixessin de tenir accés a estudis clínics amb fàrmacs innovadors que els han ajudat a viure més i millor.
Fa una setmana vam saber l’error que havia comès, però, ja per començar, sorprenentment pels estàndards a què ens tenen acostumats aquí, aquest error anava acompanyat del seu reconeixement. Josep Baselga no ha estat mai una persona convencional i, per tant, aquesta setmana, després de l’error, ha pres una decisió que l’honora: la renúncia al seu càrrec a l’hospital Memorial Sloan Kettering de Nova York. S’ha aplicat a ell mateix la vara de mesurar que hauria aplicat a qualsevol altre en aquesta situació. No puc seguir callant com a metgessa, investigadora ni persona davant la injustícia que està patint als mitjans de comunicació aquests dies. Josep Baselga té llums i ombres perquè, tot i ser brillant, és una persona. S’ha equivocat i ha assumit el seu error.
Ha estat una font d’inspiració per a molts i hem après al seu costat una oncologia diferent, que mira la malaltia cara a cara i amb la voluntat de vèncer-la. La seva trajectòria d’anys com a metge i investigador excepcional, posant el nom del nostre país al mapa de la lluita contra el càncer de mama, no hauria de tancar-se així. Tot i que ara som coneixedors d’una ombra, la llum que ha irradiat durant tants anys no mereix apagar-se d’aquesta manera. El càncer no està ven-çut, ens queda molta feina per davant i seria imperdonable deixar perdre un soldat dels que se situen sempre a la primera fila del combat.
Amb ell hem après una oncologia diferent, que mira la malaltia cara a cara i amb la voluntat de vèncer-la