La difícil vida de l’autora de Pippi Calcesllargues Una pel·lícula narra l’embaràs no desitjat d’Astrid Lindgren
El camp, els boscos, el poble, l’església, la família. És el context de la pel·lícula Joven Astrid (en suec, Unga Astrid), que s’acaba d’estrenar a Suècia i que narra els dramàtics esdeveniments que marcarien l’agitada adolescència i primera joventut d’Astrid Lindgren, una de les autores infantils més reconegudes de tots els temps, que va morir el 2002 amb 95 anys.
Entre els seus personatges més famosos, destaca la famosa Pippi Långstrump. Ara les seves entremaliadures i caràcter rebel cobren un nou sentit en vista d’aquells fets, poc coneguts, que van forçar la creadora a créixer més ràpid del que li tocava afectant-la profundament.
L’escena es desenvolupa a començaments dels anys vint. L’Astrid havia gaudit d’una infantesa despreocupada i plena d’imaginació a la seva recòndita Småland natal. Sovint, els seus germans li demanaven que els expliqués històries. I, a poc a poc, va anar prenent consciència de la seva gran habilitat i li va començar a agradar l’art de narrar.
Als 16 anys va començar a treballar al despatx del carismàtic editor del diari local, el senyor Blomberg, qui no va trigar a reconèixer el talent de la jove assistent. Malgrat que era un home casat i que tenia trenta anys més que ella, la relació es va anar tornant cada vegada més íntima fins que va tenir serioses repercussions: quan l’Astrid es va adonar que s’havia quedat embarassada.
La jove va haver de fer front llavors a la incomprensió i prejudicis de tot un poble i va decidir marxar lluny, a Copenhaguen, on sabia que no li demanarien el cognom del pare. Allà, en secret, va donar a llum el seu fill, Lasse. El fet d’haver d’abandonar la seva criatura a cura d’una família adoptiva li va trencar el cor i pot intuir-se com un dels motius pels quals, al cap dels anys, els nens orfes i abandonats acabarien convertint-se en una peça constant als seus relats.
La pel·lícula dona fe d’aquells anys difícils durant els quals la jove mare va haver de treballar durament a Estocolm per poder viatjar a Copenhaguen amb els pocs diners que aconseguia estalviar i així passar una mica de temps amb el seu nen. Més endavant aconseguiria emportar-se en Lasse i reorganitzar la seva vida.
Són detalls que el públic suec ja coneixia. La pel·lícula no aporta cap dada nova i la mateixa Astrid havia parlat d’aquesta difícil etapa en alguna ocasió. Tot i això, la seva segona filla, Karin Nyman, ha criticat els promotors del film per portar a col·lació uns passatges tan íntims i difícils de la vida de la seva mare. “La meva mare no hauria estat mai d’acord amb la creació d’aquesta pel·lícula”, va declarar fa uns dies a la revista Vi.
A la directora del film, la danesa Pernille Fischer Christensen, li ha sorprès aquesta reacció. “No revelem res que no se sabés”, es defensava aquesta setmana a la premsa sueca. Al contrari, segons la seva opinió, la pel·lícula és un homenatge a l’autora, perquè, per contradictori que sembli, el que li va passar en aquell temps va ser el que la va convertir en la gran narradora en què després es convertiria, i que la va portar a trencar les normes, la religió i la cultura de la seva època, cosa que, en definitiva, va fer que entengués tan bé el que passa a l’ànima d’un nen.
La seva segona filla ha criticat la pel·lícula per mostrar passatges tan íntims i difícils de la vida de l’escriptora