Peixos d’or i plata
Intentar explicar amb paraules una vinyeta, un acudit visual, sol ser un esforç va, però, malgrat això, permetin-me que m’atreveixi a explicar-los una d’aquelles genials peces d’El Roto (aka Andrés Rábago, aka Ops) que són, alhora, un quadre i un aforisme, i que sens dubte il·lustren el nostre món. Dos peixos, un de blanc i un altre de negre, neden al costat d’una alga gronxada, se suposa, pels corrents marins. Un peix li diu a l’altre: “Ets a Twitter?”, i l’altre li respon: “No em parlis de xarxes!”. Si no els sembla genial és perquè no he sabut transmetre’ls la perfecció del dibuix i la seva idea...
En tot cas, aquestes anomenades xarxes socials atrapen cada dia més i més éssers humans que estan –i estem– peix pel que fa a la seva rendibilitat i intencions. No és paranoia ni neoluddisme: es tracta, amb prou feines, de constatar el que és obvi; és a dir, que internet i les seves gegantines corporacions tecnològiques pesquen en un calador de peixos d’or i de plata que mosseguen voluntàriament, i amb un somriure, l’ham d’una modernitat que ens ha rebentat les costures del vell món, que ja era prou desigual i injust. El discurs de la llibertat sense matisos, bé ho sabem a Catalunya, és molt més atractiu –de fet és imbatible– que parlar d’ordre, progrés, lleis, regulació i democràcia parlamentària (per tant, no assembleària ni directa ni cap de les trampes amb què ara mirallegen les xarxes), de manera que no és estrany que davant cada intent de posar un control o un mínim fre a l’expansió dels gegants tecnològics, les xarxes s’agitin, cremin, s’inflamin o qualsevol d’aquests feixucs tòpics que ja han contaminat la nostra neollengua quotidiana. Fa uns mesos fins i tot la Viquipèdia es va alçar
Les xarxes socials atrapen cada dia més i més éssers humans que estan –hi estem– peixos quant a la seva rendibilitat
apagant el seu servei i reclamant que no es votés la famosa directiva europea que la setmana passada finalment sí que va ser aprovada al Parlament europeu. És un primer pas, tímid i complex, en un camí que serà molt llarg, com totes les coses burocràtiques i interminablement negociades de la Unió. Però no comprin el peix avariat que la proposta de directiva atempta contra la llibertat d’expressió o que fa impossible controlar qui té drets de propietat intel·lectual i autoria i com els fa valer. L’únic que apunta la cèlebre directiva és que, en l’esperit de la vella convenció de Berna, no tot s’hi val, i que els creadors de continguts han de rebre algun tipus de compensació justa i proporcional que els permeti continuar sent amos de la seva creació i el seu talent. Això és intentar posar tanques al camp, clamen uns per expressar la impossibilitat de qualsevol mesura que limiti la libèrrima circulació de qualsevol contingut a les xarxes. Suposo que no han estat ni a Galícia ni a Menorca, per exemple, perquè la veritat és que el camp és ben ple de tanques. I algunes barreres també són proteccions que eviten que caiguem a les xarxes dels qui agiten les aigües per pescar-nos amb més facilitat.