Homenatge a Hilari Raguer
L’IEC i la Diputació publiquen un volum amb textos dispersos del monjo de Montserrat amb motiu del seu 90è aniversari
Està escrit fa uns mesos quan encara no havia esclatat la polèmica pels màsters i pels títols acadèmics: “No soc llicenciat i menys doctor en història. Soc un historiador per accidens.” Ho diu Hilari Raguer, monjo de Montserrat, en la introducció del seu últim llibre Escrits dispersos d’història, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Diputació de Barcelona. I com assenyala el president de l’IEC Joandomènec Ros, no li calia aquesta confessió perquè Hilari Raguer no tan sols és reconegut pels seus nombrosos articles i llibres d’història sinó que fins i tot la Universitat de Barcelona l’ha fet doctor honoris causa.
El llibre, que ara es publica com a homenatge pel seu 90è aniversari, aplega textos escrits al llarg de seixanta anys, de vegades publicats com a articles, utilitzats per a conferències o per presentacions i pròlegs. S’agrupen en quatre apartats: Catalunya i l’Església caglésia talana; L’Església i la Guerra Civil; El concili vaticà II i Homenots. L’historiador Jaume Sobrequés en fa la presentació i Josep Maria Figueres n’explica les seves recerques i ho completa amb una exhaustiva bibliografia (s’inclouen també els seus articles en premsa, 32 dels quals a La Vanguardia).
Hilari Raguer explica que el seu interès per la història es va desvetllar quan “vaig descobrir que el tema del paper de l’Església en la Guerra Civil, per raons oposades, no era ben tractat ni pels historiadors franquistes ni pels prorepublicans”. I fruit d’aquest interès han estat els seus treballs sobre Unió Democràtica de Catalunya, sobre dirigents com Carrasco i Formiguera, Manuel de Irujo o el general Batet i especialment sobre el paper de l’Església durant la República, la Guerra Civil i la postguerra. En el present llibre destaquen capítols com el dedicat a explicar la relació entre el president Lluís Companys i l’Església amb una conclusió que pot sorprendre a més d’un lector: “L’Església, i més particularment l’Es- catalana, està en deute amb Companys, perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en el temps del terror de l’estiu del 1936”. Tot i així reconeix que en els primers mesos de la guerra el seu govern va ser incapaç de contenir “els incontrolats”.
També hi destaca el capítol dedicat a l’Arxiu Secret Vaticà i a revelacions sobre el paper de Roma durant la guerra (“externament les relacions entre el Vaticà i Franco són excel·lents, però la documentació reservada revela gravíssimes tensions”). Aquest apartat es tanca amb unes notes personals inèdites: “El meu quadern de la guerra”. Les comença dient que el seu primer record de la guerra és el de mossèn Antoni Tenas, rector de Sant Just Desvern, vestit de seglar i contemplant des d’una finestra de casa seva, on s’havia refugiat, “com cremaven l’església i la rectoria, mentre unes grosses llàgrimes li queien cara avall”.
Com diu Jaume Sobrequés, “els treballs aplegats en aquesta obra dispersa palesen el coratge del seu autor” i el seu interès per la veritat encara que sigui desmitificadora. És el que Hilari Raguer defensa, seguint una màxima de Paul Preston: “Jo no pretenc ser imparcial. Pretenc només ser honest”.
El llibre aplega textos del paper de l’Església durant el franquisme i els seus records inèdits sobre la guerra