Ambivalències blaugrana
La voracitat de l’actualitat obliga a prendre posicions que no sempre tenen resposta. Enlloc no està escrit que ser culer sigui sinònim de seguretat, i el dubte s’hauria de poder viure amb la tranquil·litat evolutiva que defineix la paraula criteri. Els últims dies han plogut notícies referides al Barça. La més recent, que l’equip guanyi a Anoeta jugant moderadament malament i això s’interpreti com un símptoma de decadència o rendició a una forma sobrevinguda de resultadisme. Quanta culpabilitat traslladen als culers ideològicament dèbils els diagnòstics categòrics! Per exemple: als que ens alegrem de guanyar a San Sebastià perquè, fins on podem recordar, guanyar al camp de la Reial Societat no passava gaire sovint.
Messi ha concedit una entrevista desdoblada (Sònia Gelmà-Ricard Torquemada) a Catalunya Ràdio. Sentir-lo parlar de futbol amb un somriure tímid però lluminós reconforta i instrueix. Però, al mateix temps, aquesta maduresa declarativa, paral·lela al futbol domòtic que ens està regalant, trenca l’hermetisme en què ha viscut els millors anys de la seva vida. Ara Messi canvia d’estratègia. Conscient que ja no hi ha capitans darrere dels quals refugiar-se, ha assumit el lideratge amb una franquesa que no traeix el seu tarannà i, alhora, que ajuda l’equip. Però els que l’hem venerat des del misteri de la devoció incondicional i en valoràvem el llenguatge no verbal eternament interpretable, ens sentim com si perdéssim un dels secrets de la nostra edat d’or com a culers.
André Cury. Pronuncio aquest nom com si fos la contrasenya que m’hagués de permetre accedir a l’Olimp dels privilegiats. De vegades, per distreure’ns, juguem a preguntar-nos qui ens hauria agradat ser. A mi m’hauria agradat ser André Cury. Fins i tot el nom és magnífic: André. I ja no diguem el cognom: Cury. Intenteu reservar una taula al millor restaurant (de qualsevol ciutat del món) a aquest nom i notareu com la veu del vostre interlocutor s’estremeix d’admiració per la transcendència de la informació. Fa dècades que Cury apareix i desapareix de l’actualitat contractual blaugrana i participa com a tuneladora conceptual en forats negres dignes de figurar a l’ala, mai no oberta, de l’infàmia del nostre museu. Arrossega una essència tan misteriosa que gairebé ningú sap quina cara fa. Això li confereix una aurèola d’agent especial al servei de Sa Majestat, que és la segona cosa que més li envejo. La primera és la impunitat amb què es guanya la vida i el talent de seducció que li atribueixo, d’entrada per haver aconseguit mantenir-se com a assessor tumultuós i després perquè defineix el nivell de lleialtat i compromisos en què es mou el futbol d’elit. Les circumstàncies canvien i els diners marquen el rumb d’un destí col·lectiu que, en el seu cas, no interfereix en els resultats personals. Si cregués en els processos de reencarnació quàntica i les correspondències espai-temps que comporta, m’agradaria reencarnar-me en André Cury.
I el Girona-Barça programat per jugar a Miami? D’entrada fa por i una mica de fàstic. Però compte: la propaganda ja s’ha posat a funcionar i fa circular la doctrina que estableix que si ets contrari a aquesta operació ets un primari
garrulo reaccionari incapaç d’entendre l’evolució progressiva i moderna del futbol.
Pronuncio el nom de Cury com si fos la contrasenya d’accés a un Olimp de privilegiats