Macro senzilla
La capacitat dels economistes per utilitzar circumloquis argumentals de matís o ambigüitats protectores per por d’equivocarse és enorme. Per això molta ciutadania no ens entén i demana “analistes amb una sola mà” (contra allò de one hand, but on the other hand). De manera que manco que algú em critiqui per això, aquí avanço, manc, un argument de macroeconomia senzill que espero que no tingui gaires mancances tècniques. La crisi mundial la varen afrontar la major part de països emetent diners, donant liquiditat, sota el supòsit que posant calés a les butxaques es rellançaria l’economia. No ens va preocupar prou a quines butxaques anaven aquests diners. Va augmentar, en conseqüència, la desigualtat de les rendes i el consum no es va reactivar com s’esperava. I és que queda clar que els rics estalvien més que els pobres. I dels seus estalvis, sense una economia que tiri de veritat, l’única manera de treure’n rendibilitat és tornar a jugar-se-la a les primes de risc, en un context d’excés d’oferta i pobra demanda.
Com a resultat, la sortida de la crisi ha deixat la població en general amb rendes pressionades a la baixa: un model econòmic que fa que la competitivitat de l’economia depengui en bona part de costos laborals baixos en un sector de serveis que té poc marge de millora. A la vegada, la globalització deteriora els preus de les manufactures locals (rendes de molts autònoms) i tot plegat la inflació, igual que els salaris, estan tocant terra. Se salven de manera abusiva en aquesta situació els preus dels oligopolis (la benzina, de tendència sempre a l’alça, sigui quina sigui la volatilitat del petroli) i dels monopolis protegits (de la tribuna del Bernabeu, diguem).
Amb rendes baixes per a la majoria de la població, la reactivació, si es produeix, s’ha d’esperar de la demanda externa i amb fluctuacions que no controlem (el turisme, l’euro). Els qui pressionant salaris han millorat l’excedent, a falta d’una demanda de l’economia productiva robusta, es refugien, els més temorosos, tornant a comprar, selectivament, sol, finques i pisos gentrificadors; d’altres comencen a arriscar inversions que inflen bombolles incertes.
Sense un canvi de model real, en les actuals coordenades, la temptació és proposar que sigui el sector públic el que dinamitzi el consum (a través d’augmentar rendes de funcionaris) i la inversió pública. Però fer això, vista la capacitat fiscal, aboca alguns països al dèficit públic i a un endeutament excessiu, que en absència de noves mesures poc ortodoxes de finançament per part dels bancs centrals requereix una retribució a qui subscrigui aquest deute, que els sistemes públics avui no poden donar sense entrar en paranys bola de neu. A més, hi ha una desconfiança, guanyada a pols, sobre la capacitat de l’Estat de gastar bé.
Tenim un problema; en especial a Espanya, que continua amb un model econòmic que els governs es mostren incapaços de corregir, uns empresaris que busquen la rendibilitat pressionant les retribucions, uns banquers que no veuen llum per donar crèdit per a projectes rendibles i que es volen salvar cobrant comissions. I una ciutadania depauperada que no veu horitzó raonable, busca altres encaixos o s’apunta cap a sortides populistes des de la ira d’observar la desigualtat que l’envolta.
Espanya continua amb un model econòmic que els governs es mostren incapaços de corregir