Dover, el port on comença l’infern del Brexit
El principal port britànic serà el primer damnificat per la sortida de la UE, d’on arriben la gran majoria de mercaderies
Només 44 quilòmetres separen Dover de Calais, i fa mig milió d’anys es podia passar caminant d’Anglaterra a França. Avui ja no és tan fàcil, però n’hi prou amb una hora i mitja de ferri o vint minuts a l’Eurotúnel sota el canal de la Mànega per creuar d’un país a l’altre. La majoria de passatgers només han de mostrar el DNI uns segons (si és que els el demanen), i els camions de la Unió Europea reben el vistiplau sense necessitat de presentar cap documentació. Com serà la cosa després del Brexit?
Fa dos anys un 62% dels habitants de Dover van votar per la sortida de la Unió Europea, però molts se’n penedeixen. Veuen les orelles al llop, que vindria com un col·lapse absolut del port (la seva principal font d’ocupació i ingressos) i monumentals embussos a l’autopista M-20, que porta a Londres.
Atrapada entre el mar i els famosos penya-segats blancs, la ciutat no té capacitat de creixement. “Els polítics ens van vendre que seríem lliures, recuperaríem sobirania, faríem les nostres pròpies lleis i tindríem més diners –lamenta Eric Allardyce, que té una sabateria a Market Street–. La gestió del Brexit, però, està sent pèssima i pot ser la nostra ruïna. Jo hi vaig votar a favor, però ens van enganyar. Ara em conformaria si tot continués igual”.
Principal punt de trobada britànic amb Europa, Dover ha estat des de la invasió normanda un símbol de patriotisme anglès, tema recurrent a les cançons de Vera Lynn. La Nit de Nadal del 1914 als seus carrers va caure la primera bomba alemanya, i al port van arribar durant la Segona Guerra Mundial més de 200.000 soldats evacuats de Dunkerque. Un dels racons més elegants, Waterloo Crescent, recorda la derrota de Napoleó. Els ferris que travessen el canal tenen noms tan nacionalistes com Spirit of Britain.
Quan es va votar el Brexit, a dalt d’un penya-segat va aparèixer una efígie gegant de Theresa May amb la Union Jack i fent el gest de la V de la victòria, a l’estil de Winston Churchill. Ara, un mural de Banksy estil trompe-l’oeil mostra un treballador retirant una de les estrelles de la bandera de la Unió Europea.
Com tantes altres localitats costaneres, però, Dover també representa la decadència postindustrial. Han desaparegut les mines de carbó que li van donar vida fins als anys setanta, les cerveseries, les fàbriques de veles, botes i uniformes militars, els molins. El tractat de Maastricht va significar la pèrdua de milers de llocs de treball, i l’atur va pujar fins a un 25%. Els 500 agents duaners que hi havia (formaven diversos equips de futbol que jugaven una lligueta els dimecres a la nit) van quedar reduïts a tot just una trentena. De la gestió del trànsit portuari se n’encarrega una empresa privada anomenada Motis, amb només cinc treballadors. El seu cap, Tom Dixon, es va pronunciar a favor de la sortida d’Europa, però ara hi votaria en contra.
El port de Dover és com una gegantina arca de Noé, amb onze carrils de vehicles que entren i surten dels vaixells; al costat, les oficines de navilieres alemanyes, búlgares, holandeses, letones, amb gavines per tot arreu. La zona de duanes està oberta, sense cap mena de barreres. El moviment és constant. Passen uns deu mil camions al dia, molts dels quals carregats de llimones, taronges, generadors dièsel, roba, vi, alumini, sípies i pops acabats de pescar, medecines, semiconductors... Es tracta d’un 17% de tot el comerç del Regne Unit, per un valor de 150.000 milions d’euros anuals. Les fruites, verdures i altres productes peribles s’han de processar sense demores; en cas contrari, les lleixes dels supermercats de tot el país es quedarien buides. I el mateix passa amb les peces d’automòbil; si no, les cadenes de producció d’Honda, Hyundai, BMW i Mitsubishi s’aturarien, perquè només emmagatzemen recanvis per continuar funcionant 36 hores sense rebre subministraments nous.
S’estima que si cada camió s’atura encara que siguin dos minuts a la duana després del Brexit, es formaria un embús de vint quilòmetres a les carreteres que uneixen Dover amb Londres, i una cosa semblant passaria a la banda francesa. Si els controls són de 45 minuts per vehicle –com de vegades és el cas amb el trànsit no comunitari–, tota la xarxa de comunicacions viàries d’Anglaterra quedaria col·lapsada, i l’efecte s’estendria a Rotterdam i els ports belgues.
Dins l’anomenada Operació Brock s’ha designat un tram ampli de l’autopista M-20, entre Maidestone i Ashford, com un potencial pàrquing gegant. El comerç sense friccions que hi ha d’ençà que es va crear el mercat únic i la unió duanera ha malacostumat els britànics, que no saben com ho han de fer per conservar els beneficis sense pagar el preu que significa, com ara la llibertat de moviment de treballadors. En aquest temps el Regne Unit ha fet seves 19.000 normatives europees, des de la igualtat salarial entre homes i dones a l’estatus dels treballadors de la base militar de Xipre, passant per la propietat dels materials de fissió nuclear, els drets d’autor o la protecció del medi ambient.
“Cameron ens va ficar en un bon embolic quan va convocar el referèndum sobre Europa –diu Mark Graveson, que carrega i descarrega contenidors al port de Dover, i és votant laborista–. La il·lusió de sortir-hi guanyant amb el Brexit s’ha evaporat, ara només es tracta de limitar els danys, que les empreses no se’n vagin com amenacen de fer, i que no es faci realitat el pronòstic que el PIB podria caure fins a un 8%. El Govern no sap com ho ha de fer per respectar la voluntat popular de destruir el sistema vigent, el capitalisme global i les estructures multiculturals, i alhora evitar el desastre econòmic. Theresa May fa pena, perquè està en un atzucac on s’ha ficat ella mateixa”.
Amb freqüència es comparen el trumpisme i el Brexit com dues cares de la mateixa moneda, desastres de causes similars amb diferents manifestacions. Un passeig per Dover suggereix que la seva decadència no és gaire diferent de la de Scranton, a
L’arribada fa una dècada de centenars de gitanos romanesos va fer créixer la xenofòbia
Un 62% de la població de Dover va votar sí a la sortida, però ara molts se’n penedeixen
Pennsylvania, o Dayton, Ohio, i que els seus habitants se senten igual de desencisats i fins i tot furiosos per la desaparició d’indústries, el deteriorament del nivell de vida i la perspectiva que els seus fills viuran pitjor que ells. La ciutat anglesa, almenys, té uns projectes de regeneració –tot i que encara poc madurs–, com la construcció d’un pont nou sobre el Tàmesi i d’una terminal portuària nova que costaria 250 milions i que –irònicament– estaria parcialment finançada per la Unió Europea. Hi ha grues per tot arreu.
Des de la finestra de l’Eurostar, quan passa sense parar per l’estació de Calais, es pot veure mitja dotzena de soldats armats amb rifles per impedir que immigrants del campament que hi ha als afores de la ciutat es colin a l’espai lliure que queda entre l’estructura dels vagons i les vies del tren, jugant-se la vida.
El 1997 van arribar a Dover diversos centenars de gitanos romanesos, a qui les autoritats van albergar a les vetustes cases victorianes de Folkestone Avenue, que des d’aleshores és popularment coneguda com l’avinguda dels Asilats. La seva presència va atiar la xenofòbia en una comunitat gairebé completament britànica i blanca, que tradicionalment vota els conservadors (el seu diputat a Westminster, Charlie Elphicke, és un independent que va ser expulsat dels tories per un escàndol de presumptes abusos sexuals, però que ha conservat l’escó).
Dels deu mil camions que arriben diàriament a Dover, només 500 procedeixen de més enllà de les fronteres de la UE, i se’ls desviats en direcció al mar, cap a l’únic espai de duanes que queda, sobre les antigues vies del tren. Un lloc amb cafeteria, restaurant, bugaderia i dutxes per a ús dels conductors. Entre les esquerdes de l’asfalt s’entreveuen les llambordes que hi havia antigament.
En cas d’un Brexit dur, sense acord, les inspeccions es multiplicarien per 200, els xofers haurien d’omplir formularis amb 84 caselles, Tom Dixon i els seus companys de Motis no donarien l’abast, caldria contractar centenars d’agents de duanes i ampliar les instal·lacions, especialment els frigorífics, per evitar que es podreixi el menjar. “Estem parlant d’una catàstrofe sense pal·liatius; la nostra ciutat no és especialment atractiva, però es convertiria en un autèntic infern, una cosa semblant a l’antiga cambra de tortures de la Torre de Londres, on els presoners no podien estar ni drets ni asseguts”, diu Costa Tavares, un estibador portuguès que s’ha tret el passaport britànic.
A França el govern de la regió d’Hautes-de-France ha comprat disset hectàrees per a noves zones sanitàries, aparcaments i magatzems logístics. A Anglaterra els preparatius són gairebé nuls. El Govern confia en un acord basat en tecnologies no provades com el reconeixement digital de matrícules i el subministrament electrònic previ de la documentació personal i de mercaderies.
Durant la campanya del referèndum l’actriu Emma Thompson va descriure Anglaterra com “una illa diminuta, encapotada, miserable i grisa en un racó plujós d’Europa”. L’exministre d’Exteriors danès Kristian Jensen diu que “hi ha dos tipus de nacions europees: els països petits i els que encara no s’han adonat que són països petits”.
Dover, a 44 quilòmetres de França, per geografia, tradició i història hauria d’abraçar Europa. A partir de l’any que ve pot ser el lloc on s’escenifiqui el divorci entre la UE i el Regne Unit. El començament del caos.
El port de Dover no té espai per acollir les instal·lacions que serien necessàries
La inspecció de cada camió crearia embussos de 20 quilòmetres a l’autopista a Londres
El projecte de la nova terminal del port està finançat per la Unió Europea