Els temes del dia
La llista de peticions de la conselleria de Cultura al ministeri del ram, i el començament a Tenerife del Mundial de bàsquet femení.
No vaig poder assistir dijous a la presentació de Records –afecte i gratitud a Pasqual Maragall, nostàlgia per una Barcelona no tan llunyana i amb il·lusions– però la nit em va portar a la plaça Sant Jaume: un campament atrotinat de tendes i tot just una vintena d’independentistes a qui no se’ls hauria d’haver permès mai aquesta exhibició que el carrer és dels col·legues del procés. I al barceloní que no li sembli bé, que es foti.
Els rivals de Manuel Valls li estan fent la campanya a l’alcaldia. Han portat Barcelona al terreny propici per a un polític que no és ximple –i és ambiciós, el vaig conèixer en un dinar en la Maison de la Catalogne a París l’abril del 1997 quan sense ser ningú ja apuntava alt–: brutícia, inseguretat, bonisme babau i l’acarnissament amb què la Catalunya profunda tracta Barcelona des de fa uns anys, la qual cosa explica que quatre gats acampin a Sant Jaume i cap autoritat no s’atreveixi a portar-los la contrària. Què haurien dit si arriben a ser de Ciutadans o de la Penya blanc-i-blava Raúl Tamudo ....
Valls o el general De Gaulle que descansa a Colombey-les-Deux-Églises. És igual. Barcelona implora recuperar criteris bàsics i posar fi a aquest deteriorament que porta a la irrellevància global i al mal cafè del dia a dia quotidià.
Ens vantem de voler acollir milers d’immigrants i som incapaços de donar sostre a menors indocumentats o controlar els manters. Juguem a ser república i perjudiquem Barcelona (celebro que ara la consellera de Cultura reclami a Madrid una Biblioteca Central, llàstima que ja estava pressupostada i en obres al Born quan la Generalitat va decidir inventar-se una zona zero, un lloc aznarià al qual els barcelonins han donat l’esquena). Ens pleguem de braços als barris humils i acceptem com inevitable als turístics que a qualsevol visitant de pasta li arrenquin el rellotge del canell...
No són els barris pijos de Barcelona els únics o els que més reclamen un perfil de serietat, dimensió empresarial i recuperació del sentit comú –quan creixerà la nostra esquerra i comprendrà que l’ordre no és un valor sectari?– com el que Valls projecta. Són i seran els votants del Guinardó, la Barceloneta o Nou Barris i els no independentistes de tota classe i naturalesa els que donaran ales a un candidat ambiciós, afortunadament.
Manuel Valls no em va semblar mai un tipus simpàtic, però encarna una professionalitat i rigor del gestor públic que contrasta amb la quantitat d’amateurs que ni lideren res ni ens porten enlloc. Estan fent sopa de peix amb un aquari preciós: què se’n va fer de la Barcelona integradora, cosmopolita, literària, editorial i olímpica? Si fins i tot érem una ciutat divertida!
Sense ser capital de res, tenim més buròcrates que mai. Més merda als carrers, cortijo d’alguns (gràcies, Colau, pel seu granet de sorra!). Valls no és un caprici de rics. És el normal.
Els rivals de Valls han portat Barcelona al seu terreny: insegura, badoca, rònega, sense ambició i comarcal