Eliminar tòpics

La banalització dels problemes psicològics és una tara de la nostra societat que es redueix a mesura que passen els anys, tot i que encara continua vigent, tal com explica Llucia Ramis: “Si has tengut grip, no et titllaran d’engripat. En canvi, si has passat per una depressió, et pengen l’etiqueta de depressiu. Si t’estresses més de la mitjana –tot i que sigui perquè tens més responsabilitats que la mitjana–, ets una histèrica o una neuròtica (se’ls atribueix més a les dones)”.

El món occidental es divideix entre dos tipus de persones: les que saben que una capsa de Diazepam val un euro i les que flipen quan el paguen per primera vegada. La doctora no es podia creure que no hagués pres mai relaxants musculars ni somnífers: “Oi que et prens un paracetamol si tens mal de cap? No cal patir innecessàriament”. Els atacs de pànic són difícils d’explicar a qui no els ha tengut. Uns es fiquen una pastilla sota la llengua, i jo em fico en una ferreteria per distreure’m mirant els objectes que hi ha. Al cap d’una estona, em passa la sensació d’ofec, les palpitacions i aquell formigueig com si se m’estigués adormint una part del cervell.

Alguns facultatius no saben fins a quin punt paralitza l’ansietat. Creuen que fas comèdia. Un cop vaig demanar un certificat mèdic i, damunt del paper, no volgueren especificar-ne el motiu perquè el consideraven “un tòpic”. Continuarà essent-ho mentre no acreditin aquestes crisis com un eximent al nivell d’una febre alta, una ciàtica o una cama trencada, vaig pensar. Davant dels mateixos símptomes, a ells els solen receptar analgèsics després de fer-los proves físiques, mentre que a nosaltres ens prescriuen calmants,

La salut mental està cada vegada més reconeguda, però encara hi ha tics estigmatitzadors

sense proves físiques ni res. Això sí que és un tòpic.

Una de cada quatre persones patirà un trastorn a la seva vida, segons l’OMS. La salut mental està cada vegada més reconeguda, però encara hi ha tics estigmatitzadors. Per exemple: si has tengut grip, no et titllaran d’engripat. En canvi, si has passat per una depressió, et pengen l’etiqueta de depressiu. Si t’estresses més de la mitjana –tot i que sigui perquè tens més responsabilitats que la mitjana–, ets una histèrica o una neuròtica (se’ls atribueix més a les dones). Si exposes els teus sentiments (amb el bon gust de no expressar-los, només de relatarlos), llavors despertes la sospita que ets inestable; aquests rotllos s’han de quedar a cal terapeuta.

Això de fer teràpia també està canviant. Ja no és un caprici de caricaturitzats pijos novaiorquesos insatisfets que protagonitzen pel·lícules de Woody Allen. Per mi anar al psicòleg és com anar al físio: tots dos et posen les coses a lloc, donen pautes perquè t’asseguis o pensis correctament i no et fotis l’esquena o les emocions. Toquen allà on toca. De vegades estrenyen fins a fer-te mal i després estàs un poc baldada, però a la llarga et trobes millor. La preparació mental és tan important com la física, la qual cosa no sempre evita que et lesionis o et posis malalt.

Aquí és quan entra el psiquiatre, el metge. Un refredat mal curat pot complicar-se i derivar en una pneumònia, i passa igual amb els trastorns si no es tracten. Per això és tan important un bon diagnòstic i no banalitzar, ni per excés ni per defecte. En fi, que davant l’angoixa uns prenen benzodiazepina i jo acabo comprant cargols, que surten més o manco al mateix preu.