COM ES VA FER ‘IMAGINE’
Comissariat personalment per Yoko Ono, el llibre ‘Imagine John Yoko’ narra com va néixer i es va fer el llegendari àlbum
Imagine John Yoko surt a la venda amb dades i imatges inèdites sobre la creació de l’emblemàtic disc.
Amb 320 pàgines i 1.362 imatges s’intenta immortalitzar un dels capítols probablement més suggestius de la història del rock: l’elaboració del disc Imagine, els seus serrells i, en realitat, la trobada de dos ens artístics tan únics com John Lennon i Yoko Ono. Dos creadors i éssers humans que van deixar una empremta indiscutible truncada per la dramàtica mort del músic britànic el 1980.
És de la concepció, gestació i materialització d’aquest àlbum referencial de la música popular del que tracta Imagine John Yoko, un espectacular llibre recopilat i comissariat per la il·lustre vídua, que apareixerà el pròxim 9 d’octubre editat per Blume. Aquest volum té com a subtítol informatiu “amb aportacions de les persomolts nes que eren allà”. “Allà, on?”, es deu preguntar el potencial lector o el simple curiós.
En síntesi, es tracta de rememorar i reconstruir des de dins el que va passar el 1971, quan Lennon i Ono van decidir donar forma i gravar el memorable àlbum a l’espectacular estudi que acabaven de construir a la seva no menys espectacular mansió campestre georgiana de Tittenhurst Park, i al llegendari estudi novaiorquès Record Plant. El que diferencia aquest flamant llibre del que s’ha publicat fins ara és el fons documental i les fonts, tal com ho certifica el fet que un 80% de les fotografies d’arxiu i de seqüències del rodatge de la pel·lícula que es va elaborar per immortalitzar també visualment la fita són, a més d’exclusives, inèdites.
L’artista mateixa, d’origen japonès –gelosa guardiana d’un ingent cabal de documents, objectes i, també, drets–, explica que “s’ha escrit molta cosa sobre la creació de la cançó, de l’àlbum i del film Imagine, i sobretot per part de gent que no hi va ser”, de manera que “ara, per primera vegada, dels que sí que hi van participar han tingut la gentilesa de ‘donar-me una mica de veritat’ amb les seves pròpies paraules i imatges”. Yoko Ono fa servir el prefaci del llibre per entrar en matèria a la seva manera i situar un dels eixos conceptuals d’aquella obra i la seva permanència i vigència en els temps actuals. Recorda que la gestació de l’obra va tenir lloc durant el debat entre pau i guerra i que la situació perviu, tot i que assegura que “no t’oblidis que tots tenim el poder de canviar el món. El poder funciona de maneres misterioses. No s’ha de fer gaire cosa. Visualitza l’efecte dòmino i comença a pensar en la PAU”.
L’explicació del projecte i la seva narració està elaborada en forma de diàleg, hàbil i creïble, entre en John i la Yoko (per coses que ell va dir aleshores i coses que ella diu ara), en què rememoren com es van conèixer, què els va atreure respectivament i per què van decidir donar vida a Imagine. És fascinant comprovar com es veia Lennon a si mateix i la gèlida i analítica Ono quan recorda aquells dies gloriosos. Sobre el
producte acabat, n’hi ha per triar i remenar. Lennon: “Crec que el que m’agrada més de tot és escriure cançons –lletra i música– que no durin només un any. Cançons que el món pugui cantar. Cançons que, probablement, em sobrevisquin”. Ono: “Crec que Imagine va ser profètica d’una manera molt positiva. Crec que no passa res perquè no estigui de moda ni sigui una moda passatgera o que sembli senzilla”.
Imagine John Yoko recrea no només un procés artístic, sinó un de vital. La parella decideix comprar-se –amb l’oposició de Yoko Ono, que es volia establir als Estats Units– una espectacular mansió campestre a Ascot. Plànols, mapes i vistes panoràmiques incloses al llibre recreen la impressionant possessió a Tittenhurst Park. Julian Lennon recorda que va ser quan el seu pare es va instal·lar allà la primera vegada que li va trucar des de feia molt de temps; allà hi va anar a viure l’encara nen que recorda, al·lucinat, les quaranta hectàrees del terreny, l’edifici palatí, els carrets de golf, el llac o la petita illa que hi havia al mig.
El cas és que allà John Lennon va veure complert alguns dels seus somnis d’infantesa, tot i que no va ser suficient, com confessa en un moment del llibre referintse a la Yoko: “Li vaig dir: ‘Mira, petita, tu vas néixer rica ; jo vaig néixer pobre, he lluitat i ho he aconseguit’. Però em vaig estar en aquella casa un any i no vaig ser feliç. Tenia totes les possessions que volia, però no n’hi havia cap que em divertís”.
Allà, però, van materialitzar el somni d’Imagine. Per allà hi van passar gairebé mig centenar d’assistents, fotògrafs, celebritats, productors i músics. Intensament, un vuitanta per cent de l’àlbum es va gravar en només set dies a l’estudi que havia erigit a l’interior de Tittenhurst, i posteriorment es va mesclar a Nova York amb una celeritat similar. Van tornar a comptar amb els serveis de coneguts músics i alguns amics, com ara Klaus Voorman, Nicky Hopkins, Jim Keltner o, de manera destacada, George Harrison, com també amb el genial però també complicat productor Phil Spector, que sembla que en guarda un record immillorable: “Lennon va ser el germà que no vaig tenir mai. L’adorava. I tots dos ens adoràvem. Ell adorava la meva manera de treballar i de pensar”. I en un moment donat Lennon deixa anar que van aconseguir que Spector no imposés el seu dictatorial mètode de treball, sovint humiliant per als músics. No diu el mateix, però, del seu col·lega d’aventures beatlenianes, George Harrison: “El solo de guitarra d’en George a How do
you sleep? és el millor que he sentit mai a ningú”.
El resultat ja se sap: una col·lecció de cançons magnífiques (Imagine, Crippled inside, Jealous guy, It’s so hard, I don’t want to be a soldier, Gimme some truth, Oh my love, How do you sleep?, How? i Oh Yoko!), per bé que, per exemple, aleshores no es va arribar a reconèixer que la cançó que dona nom al disc i a la pel·lícula que el va acompanyar està íntimament inspirat en el llibre Grapefruit d’Ono, aparegut el 1964... I fins l’any passat no se li va acabar reconeixent la seva coautoria.
L’aparició al mercat d’aquest luxós llibre coincidirà amb l’edició el 5 d’octubre d’Imagine–The
Ultimate Collection (Universal), una capsa de sis discos amb tot el que es pot imaginar, incloent-hi una mescla quadrafònica, i amb la reedició el mateix dia de les pel·lícules Imagine i Gimme some truth, restaurades i remasteritzades. que han anat guanyant amb els anys –McCartney i Ram– i en John es va destapar amb les colpidores cançons del superb Plastic Ono Band i després amb Imagine, la quadratura comercial del seu particular cercle solipsista. I eren enganyosos perquè aquells discos eren bons treballs amb temes que haguessin continuat adornant la corona dels Fab Four però moltes vegades havien estat cançons compostes encara sent Beatles i, emocionalment, continuaven estant a la mateixa habitació tots quatre, competint, odiant-se i necessitant-se. Des del 1972 cap d’ells no va fer res memorable: l’autoindulgència va poder amb el talent.
La cançó tocada pel pianista errat, Imagine, no va ser editada com a single en el seu moment. Un tall senzill i definitiu. rock: el pop introspectiu. En John no s’amagava quan es mostrava vulnerable, emprenyat, cursi o insegur. Ecos de teràpia regressiva i la seva relació dependent amb la Yoko el feien capitanejar la caixa de trons que, en ocasions, és l’àlbum amb Phil Spector sempre addicte a l’horror vacui.
Imagine semblava demostrar que Lennon podia ser una bona oferta comercial. Que podia amansir-se i no fer enfadar l’establishment. Que podia ser música de consum per a pianistes en salons de te. I també continuar exhibint el seu talent compositiu i aquella manera morosa de cantar i cridar cantant una vegada i una altra que estava sol, que algú el salvés, que podia entendre la humanitat però no gaire a cap humà que no fossin Yoko i John, John i Yoko.