Rodrigo Sorogoyen
DIRECTOR DE CINEMA
A Espanya faltava una gran pel·lícula sobre la corrupció política, i el director conegut per Tarde para la ira ha omplert el buit amb un film, El Reino, que ahir va merèixer un sonor aplaudiment al Festival de Sant Sebastià.
Anava sent hora que algú fes una bona pel·lícula sobre la corrupció a Espanya, un film amb un desplegament a l’altura de les circumstàncies. Hi ha un precedent més que apreciable en B., adaptació cinematogràfica de l’obra teatral RuzBárcenas, però per desgràcia la cinta va passar gairebé desapercebuda. Ara, Rodrigo Sorogoyen sí que ha fet aquest treball pendent. En gran. És El Reino, que ahir va rebre un estrepitós aplaudiment en la seva presentació al Festival de Sant Sebastià. A partir d’un guió més que suggeridor d’Isabel Peña i el mateix realitzador, i amb un inspirat Antonio de la Torre com a protagonista al costat d’altres grans com Bárbara Lennie, Josep Maria Pou o Ana Wagener, es tracta d’una gran producció amb el suport de la Warner i Antena 3. El relat evoca la Gürtel i el cas Bárcenas, amb picades d’ullet més que clares sobre el tema, però encaixa en altres casos i fins i tot en diferents partits tot i que els personatges i l’estil recordin sobretot el PP. El drama deriva cap a un vibrant thriller que et manté clavat a la butaca durant més de dues hores. La pel·lícula arribarà als cinemes divendres vinent.
Manuel López Vidal (De la Torre) és un vicesecretari autonòmic de partit que, just en el moment més dolç de la seva imparable carrera, a punt d’ascendir i en ple gaudi de la seva influència, veu de sobte com tot se li ensorra i fins i tot la seva llibertat està en perill a causa d’unes filtracions sobre la seva implicació en un negociet més que lleig. Alhora que els seus companys d’organització li donen l’esquena, l’home es veu obligat a emprendre una frenètica carrera contrarellotge per salvar la pell.
Aquest Manuel és un tipus més aviat corrent. No per casualitat. “Tot i que al principi vam pensar a inspirar-nos en Rodrigo Rato, de seguida ens vam adonar que, per al que volíem explicar, necessitàvem algú més semblant a Alfonso Rus (expresident de la Diputació de València)”, assenyala Sorogoyen a La Vanguardia. “Manuel és, havia de ser, carismàtic, humà, rialler i proper”, afegeix Isabel Peña.
La idea, i segurament el que fa que la història funcioni, era que el polític corrupte fos no només el protagonista absolut de la narració sinó un personatge amb qui el públic pogués empatitzar. “Jo volia que l’espectador, de manera inconscient i a mesura que es veiés patir cada vegada més a Manuel, volgués que li sortissin bé les coses”, revela el director. I això sense justificar ni de bon tros perdonar les seves accions, sinó més aviat al contrari. Perquè, si bé la pel·lícula es fica de ple en el camp d’aquest corrupte i el seu entorn, a casa seva, a les festes al iot, en les baralles abans i després de la roda de premsa i, en definitiva, a la rebotiga de la política tacada de diners bruts, el missatge ètic és clar. “Tots ens veiem en un moment de temptació en què hem de decidir si acceptem una cosa indeguda, des dels diners de més que un cambrer ens torna –com fa un client al film– fins a una bona mordida”, indica Isabel Peña.
“La cosa bona d’aquest ofici és que intentes comprendre i no jutjar”, apunta De la Torre. “Crec que el polític corrupte sol tenir la sensació que no el poden acusar i fins i tot que el que fa no està malament; o que, encara que no sigui maco, és
El polític corrupte encarnat per De la Torre és un tipus amb qui el públic pot empatitzar quan pateix
per a una bon fi. I, si al final l’enxampen llavors es pregunta: per què a mi?”.
A la roda de premsa posterior a la projecció de la pel·lícula, Sorogoyen va aclarir per què El Reino eludeix concretar sigles, noms i casos judicials que tot i això poden associar-se fàcilment al film. “No volíem fer la pel·lícula de la corrupció d’un partit determinat, cosa que ens semblava injusta, sinó sobre determinada gent que habita les organitzacions polítiques i sobre la corrupció en el sistema i la societat”.
Per preparar el guió i les actuacions, els principals membres de l’equip van assistir al judici del cas Gürtel i es van entrevistar amb implicats en causes de corrupció com Álvaro Pérez Alonso (el Bigotes), així com amb polítics com Eduardo Madina, Alfredo Pérez Rubalcaba i –abans de la seva forçada dimissió– Cristina Cifuentes. També amb la periodista Ana Pastor, a qui recorda molt la periodista que encarna Bárbara Lennie.
Ella i De la Torre protagonitzen un final espectacular que en gran manera resumeix el sentit de la cinta. Tots fan o fem el mateix? Potser uns més que d’altres.