Els mentors de la Crida
Barcelona és clau per a l’independentisme i la batalla no espera que floreixin les roselles a Waterloo
L’oratòria serveix d’amalgama política en l’espai postconvergent amb permís dels fets. Malestar a l’executiva del PDECat per la gestió de la moció del diàleg consensuada amb el PSOE, diferències entre Junts per Catalunya i el Govern en la negociació amb ERC sobre la suspensió dels diputats presos, tensió interna per les candidatures municipals... Del PDECat a la Crida Nacional de Puigdemont, la inestabilitat és el nou pal de paller, amb risc d’esfondrament després de l’examen electoral municipal.
La Crida té mentors: Puigdemont, Jordi Sànchez, Ferran Mascarell, David Madí, Gemma Geis, Agustí Colominas, Antoni Morral o Joan Oliveras Bagués, però de ser un moviment transversal en el pla ideològic i amb aspiracions d’implantació territorial, els seus objectius han quedat, de moment, circumscrits a la candidatura municipal a Barcelona. Tot i així, no progressa adequadament. Mascarell s’ha posat a disposició del nou artefacte polític però la seva planta de candidat antic per al que vol ser un moviment nou tampoc suscita unanimitats per afrontar el duel de la capital. S’han temptejat altres aspirants més o menys mediàtics però la disponibilitat és equiparable a la d’un tres estrelles Michelin.
Es debat sobre el candidat i fins i tot sobre la marca per no semblar com més cridaners del necessari en cas de derrota. Tot i que Junts per Catalunya, marca del PDECat que s’utilitzarà com a paraigua a la resta de Catalunya, hi haurà de ser present. Només així es garantiran en campanya els drets electorals –espais publicitaris i presència mediàtica– obtinguts per Xavier Trias fa quatre anys.
La resta són cops d’efecte retòrics, lones i bastides sobre l’estructura i capacitat territorial de l’antiga Convergència i del PDECat, a qui es menyspreava políticament el 21-D com a partit per tebi en les formes i en el fons. Puigdemont va moure els fils a l’assemblea de la formació a la recerca d’una fidelitat pública i privada a la seva estratègia però el que hi ha és un partit que dos mesos després de renovar la seva estructura continua sense organigrama i és víctima de la pressió ambiental en les seves decisions.
En espera del judici que ho desfermi tot –la mobilització als carrers i les ànsies d’unilateralitat de Quim Torra al Parlament–, els referents polítics en l’espai electoral de l’antiga CDC es mouen al terreny de la dignitat que atorga en l’independentisme la presó preventiva i l’exili, la qual cosa acaba xocant amb l’obligada gestió ordinària. Al partit, el pragmatisme tradicional es castiga; mentre que al Govern la radicalitat deixa pas a la negociació més o menys silent però voluntariosa, una situació que no acaba de quadrar amb la visió rere els murs de Lledoners.
Barcelona complica l’equació. La capital és clau per a l’independentisme i amb Colau, Valls i Maragall, la batalla està en marxa sense esperar que floreixin les roselles a Waterloo.