La URJC, mirall del Madrid del PP
El descontrol i el nepotisme que defineixen l’institut del catedràtic Álvarez Conde són el reflex d’una època marcada per la corrupció
No hi ha dia que els ciutadans es llevin sense un nou esdeveniment vergonyós de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC), de Madrid. Ni un des de fa mesos. L’últim, fins i tot, sembla d’acudit: mig miler d’italians venien gairebé en processó (i de passada a veure el futbol al Bernabeu) per aconseguir un títol que els permetia eludir la realització d’un màster en Ciències Jurídiques exigit al seu país per exercir l’advocacia. No es pot demanar més. “No sé com ha pogut caure tan baix aquesta universitat”, explica un exprofessor que s’estima més no donar el nom, com gairebé ningú en aquesta tèrbola història.
Abans, els titulars van ser per a l’exrector Fernando Suárez, que pel que sembla va fer la seva carrera plagiant els títols de màsters lliurats a polítics sense complir els més mínims requisits d’esforç i qualitat que sí que s’exigeix a la resta dels estudiants sense cognoms coneguts ni càrrecs polítics i l’ús d’una targeta black per al suposat capitost de tot aquest entramat, el catedràtic Enrique Álvarez Conde, director de l’Institut de Dret Polític (IDP), per al seu ús i gaudi, tant que va gastar més de 100.000 euros, segons El País. Tot plegat, amb una Conselleria d’Educació que amb prou feines ha intervingut en tot aquest sainet malgrat que és responsable de la URJC i de l’IDP, l’institut a qui va atorgar més que destacades subvencions. Divendres la URJC comunicava el tancament definitiu d’aquest centre on van cursar els seus màsters Cristina Cifuentes, Pablo Casado i Carmen Montón.
Què ha passat en aquest centre nascut fa una mica menys de 22 anys? Doncs, segons l’opinió d’un altre docent que tampoc no vol identificar-se, tot té a veure, precisament, amb el seu naixement, en aquells finals dels noranta, quan el PP dominava Madrid en gairebé tots els sentits.
L’ambiciós Alberto Ruiz-Gallardón, que havia arrabassat a Joaquín Leguina la presidència de la Comunitat de Madrid el 1995, va fundar la URJC, amb l’assessorament de Gustavo Villapalos (mentor de Cristina Cifuentes a la Universitat Complutense) com a conseller d’Educació. Era necessària? Els responsables polítics del moment van assegurar que sí, tot i que a ningú no se li escapava que aquest centre naixia com a resposta a la Carlos III, creada set anys abans. Aquesta institució va ser el somni d’un pare de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, que va posar la seva empremta en el centre. La influència de Peces-Barba no va ser ben acollida pel PP, que sempre va veure en la Carlos III com un “niu de rojos”.
I per combatre els socialistes, va aparèixer la URJC que de mica en mica es va anar fent un forat, gràcies al suport inqüestionable del govern regional del PP. L’expansió de la universitat va arribar el 2002, amb el catedràtic de Dret Constitucional Pedro González-Trevijano (des del 2013, magistrat del Constitucional a proposta del PP, amb Ruiz-Gallardón com a ministre de Justícia). Sota el seu mandat es va crear l’IDP, i al capdavant s’hi va posar Enrique Álvarez Conde, que havia treballat amb el llavors ministre Rajoy com a director de l’Institut Nacional d’Administració Pública (19961999). A Álvarez Conde se li va donar tot el poder i la independència necessaris per fer i desfer, mentre la URJC es convertia en un lloc formidable perquè fills, germans, cunyats i nebots de dirigents del PP trobessin col·locació. “És el cortijo del PP”, ha reiterat en moltes ocasions el catedràtic Manuel Villoria.
Com va poder passar tot el que ha passat?, es pregunten molts. La resposta que donen alguns professors veterans té a veure amb el clima d’aquell Madrid de principis del segle XXI. Un temps de bonança, en què els diners es movien àvidament de mà en mà, d’obres faraòniques, d’amistats i de tripijocs múltiples en què res no semblava tenir final i la paraula legalitat va quedar amagada al calaix de molts responsables polítics. És l’època en què la gran Esperanza Aguirre arriba a la presidència de Madrid després de la desaparició de dos diputats socialistes, de l’inici del que després es va convertir en el cas Gürtel, que va anar seguit de l’ús vergonyós de targetes black per part dels consellers de Caja Madrid i el cas Lezo...Temps sense control per a poderosos que es creien intocables i que pensaven que la justícia és cosa dels altres. Álvarez Conde i els rectors que el van acompanyar formen part d’aquesta història negra de Madrid.
L’IDP va créixer els anys en què es van ordir casos com Gürtel, Lezo i targetes ‘black’ a la regió