Reconèixer Palestina
Borrell és partidari que ho decideixi cada Estat si la UE no arriba a una posició comuna
Que aixequin el dit els que encara creuen en la solució dels dos estats!”. No va ser una frase retòrica del ministre Josep Borrell a l’última reunió del Consell d’Afers Exteriors de la Unió Europea, sinó un toc d’atenció del cap de la diplomàcia espanyola als seus homòlegs de la UE per dir que la situació palestina no es pot mantenir més temps i que Europa hi ha de fer alguna cosa, no sempre parlar.
La falta de progrés en les negociacions de pau a l’Orient Mitjà, les últimes ofensives israelianes sobre territori palestí i la declaració al desembre de Donald Trump sobre la capitalitat de Jerusalem van portar la UE a replantejar-se el gener passat la necessitat d’avançar cap al reconeixement de l’Estat palestí, dins la doctrina de la Unió, que sempre ha defensat l’existència de dos estats en pau i amb fronteres segures. Al final, però, els països europeus es mantenen dividits i ajornen la decisió mentre s’amaguen darrere la necessitat del consens.
Per això l’afer palestí s’ha tornat a posar sobre la taula del Consell de Ministres de la Unió Europea i del Consell de Ministres espanyol. La posició espanyola és favorable a reconèixer l’Estat palestí, i així ho han manifestat els governs del PP i del PSOE, però aquesta posició sempre topa amb la posició europea, dividida entre els països partidaris del reconeixement i els contraris. Espanya és partidària ara, juntament altres països europeus, que la Unió Europea es doni un termini per arribar al reconeixement conjunt, i que després d’aquest termini “cada país assumeixi la seva responsabilitat”.
Quina seria la posició d’Espanya?
El 2014 el Congrés va aprovar per consens avançar en la solució d’un Estat palestí al costat del d’Israel
El ministre d’Exteriors, Josep Borrell, no es pronuncia. “És una decisió transcendental i cal mesurar-ne les conseqüències i efectes, però s’està analitzant”, va admetre el ministre recentment. El que Borrell deixa clar és que si finalment Espanya pren la decisió de reconèixer l’Estat palestí, “no serà perquè l’hi hagi demanat Podem”. I és que una de les qüestions que Pablo Iglesias va portar a la reunió que va mantenir aquest mes amb el president del Govern central, Pedro Sánchez, per desencallar la negociació sobre els pressupostos va ser el reconeixement de Palestina com a Estat.
Aquesta posició no és nova ni patrimoni de Podem. El novembre del 2014, amb Mariano Rajoy de president i José Manuel García-Margallo de ministre d’Exteriors, el Congrés dels Diputats va aprovar per 319 vots a favor, una abstenció i dos nos una proposició no de llei a favor del reconeixement de Palestina com a Estat independent, fet que convertia el Parlament espanyol en el tercer d’Europa que apostava per fer el pas, després de votacions semblants al Regne Unit i Irlanda. Posteriorment hi va haver una resolució en aquesta línia de l’Assemblea Nacional de França.
El problema és que la possibilitat que la Unió Europea arribi a un consens sembla remota, i els països partidaris de fer el pas del reconeixement consideren que, atesa la situació, és l’únic que pot suposar una forma d’avançar en la causa de la pau.
De fet, l’única posició de la UE ara és impossible. Suècia ja va reconèixer, la primera, l’Estat palestí, i també ho han fet Polònia, la República Txeca, Hongria Romania, Malta i Xipre, si bé és cert que tots aquests països, tret de Suècia, van reconèixer Palestina abans de formar part de la Unió Europea. França, el Regne Unit, Irlanda i Espanya són partidàries del reconeixement, mentre que Alemanya, Holanda i Dinamarca hi estan en contra.