Barcelona no té Estat
Fa unes setmanes Sergio Vila-Sanjuán va llançar des d’aquí una alerta: l’arxiu històric de l’editorial Anagrama potser no tindrà la Biblioteca de Catalunya com a destí final. Fa pocs dies, diria que com a conseqüència, un altre pilar del periodisme cultural –Juan Cruz, la memòria viva del diari El País– escrivia un llarg article exposant quina és la política d’arxius literaris de la Biblioteca Nacional: enumerava alguns dels llegats que darrerament han rebut (tant adquisicions com donacions, valdria entre d’altres pels de Beatriz de Moura, Luis Goytisolo o Joan Margarit) així com les noves infraestructures que permetran custodiar-los en condicions.
El contrast entre una i l’altra informació hauria d’entristir-nos, però no només. Més que determinar qui són els responsables d’aquesta descapitalització, potser caldria extreure’n una conclusió de llarg abast: la històrica capitalitat editorial de Barcelona no compta amb un Estat que li doni suport. I d’Estat ho és tant el central com la Generalitat. Perquè la Generalitat, segons l’abonyegat Estatut vigent, és Estat. I sense un Estat a favor, Barcelona perdrà la seva força i podria entrar en una dinàmica provincianitzadora mentre Madrid, apuntalant la seva capitalitat financera i sense perdre ni gota de musculatura funcionarial, se’n va i se’n va.
El cas Anagrama només és un i el barcelonisme del Capità Herralde una esperança, però d’aquest cas en podríem fer categoria. Un cop convingut que ahir i avui Barcelona ha acollit un potent ecosistema editorial que irradia al conjunt d’Espanya i es projecta a Llatinoamèrica, l’eficiència diu que els governs haurien de prioritzar polítiques de reforçament d’aquest sector estratègic. També polítiques que en potenciessin, per seguir amb el nostre cas, la recerca universitària: si un govern sap obtenir un llegat d’un autor o d’un editor, l’aposta per un determinat destí respondrà a una decisió d’Estat determinada i localitzarà així un centre d’investigació preferent. I ara mateix l’Estat, que és a la Moncloa i al Palau de la plaça Sant Jaume, no juga a favor de la capitalitat editorial barcelonina.
Més exemples. A l’entorn dels Jocs del 92, quan de grat o a desgrat es va produir una alineació institucional virtuosa al voltant del projecte olímpic, Barcelona es va guanyar la condició de ciutat prioritària en relació amb l’impuls dels esportistes d’elit. Passats els anys, tanmateix, la inversió sostinguda de l’Estat central s’ha esllanguit indefectiblement. Més? Més. Sembla difícil discutir que, per molts motius, Barcelona és un pool de primer nivell en la recerca biotecnològica. A petita escala una política cultural lògica per tal de visualitzar el suport estatal al sector –un sector medul·lar de la nova economia– seria propulsar el Museu Nacional de Ciències. Però a l’hora de contrastar prioritats amb fets es descobreix que la Generalitat s’ha despenjat dels seus compromisos pressupostaris amb el museu. Esclar que l’Estat central també es va despenjar del compromís amb els equipaments culturals que s’havien de transferir a través d’un fons de bicapitalitat: 15 milions d’euros que ni hi són ni se’ls espera.
A gran escala, per reprendre el que té relació amb el sector biotecnològic, aquesta manca de visió institucional conjunta ajuda a explicar la pèrdua de la seu de l’Agència Europea del Medicament. En aquest darrer cas, com en tants temes (com en tants consorcis), els recels i les suspicàcies enquistades entre Govern central i Generalitat no estan sumant sinó restant perquè finalment hi perdem tots. Ho arreglaria la reactivació de comissions interadministratives? Hi ajudaria, però continuen bloquejades. I és una llàstima perquè, quan s’aconsegueix preservar i consolidar la lleialtat institucional, el potencial simbòlic que Barcelona té arreu del món –ho mostra la xarxa de complicitat amb alcaldes de grans metròpolis (de París a Nova York passant per Londres)– es pot canalitzar, més enllà del turisme, en benefici no només de la nova economia global amb seu local sinó també del conjunt de la ciutadania metropolitana. Posem, per acabar, un cas positiu: el Mobile. Superada la visió naïf amb què el judicava el colauisme abans de manar, aquesta aposta estratègica es va preservar de les turbulències de l’any passat gràcies a una curosa diplomàcia d’Estat (gràcies, en part, a la complicitat del liberal Lassalle –en tant que secretari d’Estat per a la Societat de la Informació, ja decapitat pel Govern Sánchez–). I la consolidació d’aquesta Fira a la Gran Barcelona ha permès a l’Ajuntament tirar endavant un seguit de polítiques de les quals es beneficien el conjunt dels ciutadans.
Barcelona ho té gairebé tot a favor per consolidar-se com una ciutat del món. Pot ser també un motor democratitzador continental i hauria d’actuar com un desllorigador del conflicte territorial. Cap ciutat del sud d’Europa pot competir amb el seu atractiu. Però perquè el seu capital simbòlic esdevingui realitat cal, abans que res, que tingui l’Estat a favor. Ara que tothom el reivindica, caldrà convenir que aquest més que cap altre va ser l’eix de la idea política de Barcelona de Pasqual Maragall.
I ara mateix l’Estat, que és a la Moncloa i a la plaça Sant Jaume, no juga a favor de la capitalitat editorial barcelonina