Ser indígena

Ser indígena és un estat de l’ànima”, diu Carlos Bordón, un dels entrevistats a l’emotiu documental Comunitat serrana, un treball realitzat pel Grup Auxiliar en Producció Audiovisual del programa Centre de Desenvolupament Regional de Río Ceballos. El breu documental, de només vuit minuts, planteja la revalorització dels morters i les cases pou de Cerro Azul, a la vora del riu Chavascate, on van habitar els indis comechingones, i ho fa mitjançant un relat que obliga a replantejar-se el tema de l’origen, dels avantpassats, de la terra en què un neix i el que hereta d’ella.

He arribat a la Villa Cerro Azul, a la província de Córdoba, gràcies a l’hospitalitat de la família Corallo, que m’ha brindat casa seva per allotjar-me durant els quinze dies que passaré en aquesta zona de l’Argentina.

“Ser indígena és un estat de l’ànima”. La frase em queda ressonant al cap durant dies. La recordo a mesura que passejo al costat del riu, gaudeixo dels capvespres, vaig fins als morters –unes cavitats practicades a les roques pels indis fa més de deu mil anys– i comprenc que la naturalesa té un missatge que ha de ser desxifrat, una informació que no s’ha d’oblidar. El mateix Carlos Bordón, cantautor de músiques d’arrel i caràcter folklòric, sosté que hi ha molt de què desprendre’s per deixar lloc a tots aquells coneixements que provenen de la terra, coses que ja van saber d’altres abans que nosaltres. Aquells altres que van respectar l’entorn, que van viure en contacte amb el sol, la lluna, la pluja, el fang, el so del vent, el cant de les aus, les propietats de les plantes, el ritme de les aigües del riu.

Diu el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola que ser indígena significa ser “originari del país de què es tracta”. Però com es pot reconèixer l’origen sense conèixer-lo. Com saber d’on es ve, si es va tapar amb guerres, invasions, oblits, ciment, instruccions.

La comunitat serrana ens recorda que tots som indígenes. Recupera una identitat universal relacionada amb el més genuí de la nostra història: el que roman o hauria de romandre. I llancen el seu missatge des d’un lloc en el qual, al vespre, si s’observa amb atenció, es pot veure amb claredat el motiu pel qual el turó va rebre el seu nom. En un instant el cobreix una increïble capa blava.