El país més ridícul

Quin és, avui, el país que està fent més el ridícul al món? La competència és ferotge. Els Estats Units són un candidat potent. Donald Trump és sens dubte el president més ridícul, superat només per la gent que va votar per ell. Però la llei resisteix i la premsa contraataca. El sistema continua funcionant i, malgrat els esforços del seu comandant en cap, el país manté una dignitat fràgil.

Rússia fa l’enze amb els sopars de duro que ofereix com a resposta a les proves que enverina gent, intervé en eleccions, envaeix fronteres i fa caure avions d’altres països. Però no és un tema d’avui; no és una ridiculesa nova. Fa un segle que tenen una noció limitada del que és veritat i del que és mentida. Els seus governants segurament ja no saben distingir entre una cosa i l’altra, molt menys els que els representen a l’exterior. L’autoengany és un bon amic quan és una condició essencial de no perdre la feina o la vida.

A l’Amèrica Llatina destaquen les candidatures de Veneçuela i Nicaragua. Ofereixen arquetips de la variant de l’estupidesa humana en la qual idealistes arriben al poder decidits a eliminar les injustícies socials, crear un món nou basat en la igualtat i, amb el temps, es transformen en la imatge i semblança dels cabdills corruptes que van reemplaçar. Però ridícul no és la paraula més indicada per al que està passant en aquests llocs. És massa trist el que el chavisme i el sandinisme estan fent a la seva gent.

Com ho és el patiment dels habitants de països com Síria, Líbia o l’Iraq. Un país de l’Orient Mitjà que sí que podria tenir el seu punt còmic, si no fos pel paper sagnant que exerceix en la guerra civil del veí Iemen, és l’Aràbia Saudita. El príncep hereu saudita Mohamed bin Salman, la figura més poderosa del país, es vanta de ser un home seriós i reformista, però cada dia es delata més com un altre lloro petrolier. Sucumbeix a gestos absurds, com empresonar els seus rivals de la família reial a l’hotel Ritz i, mentre exigeix retallades de la despesa pública es compra un quadre de Leonardo Da Vinci amb la imatge de Crist per 450 milions de dòlars i un iot de la mida del Titanic per 50 milions més.

No oblidem l’Argentina, esclar, que viu una altra de les seves crisis del dòlar. (Hi ha algun altre país on mitja població sap en qualsevol moment del dia la quota exacta de canvi amb la moneda americana?) Té un punt important de ridiculesa el fet que un país dotat de recursos humans, terrestres i marítims extraordinaris visqui en una condició de naufragi econòmic permanent, però, com amb la corrupció moral russa, res de nou sota el sol. Aquí no hi ha res que cridi l’atenció de la resta del món. En canvi, el que sí que és notable avui a l’Argentina és com el sistema judicial està per fi netejant les clavegueres del kirchnerisme. Això no és ridícul, sinó admirable.

Desqualificada, llavors, l’Argentina, el que ens queda al món hispà és la mare pàtria. Espanya sí que presenta una digna candidatura. I no pel de sempre, allò de fa segles: el contrast hilarant entre la mediocritat i la solemne prepotència dels seus personatges il·lustres d’Estat. No. Avui, avui mateix, s’estan retratant.

Ens acabem d’assabentar, gràcies a uns e-mails que s’han fet públics, que certs jutges se sumen a la llista de figures espanyoles venerables que consideren que els independentistes catalans són nazis, la qual cosa lògicament justifica que fiquin a la presó els seus líders sense judici. El problema és que fins ara cap jutge europeu no considera que la comparació sigui vàlida. Potser perquè els seus pares o avis van viure el nazisme en carn pròpia i s’ho prenen menys lleugerament.

Tampoc no estan d’acord els jutges de la resta del Vell Continent que es condemni un jove raper mallorquí a la presó perquè les lletres de les seves cançons podrien ofendre el Rei. El raper va fugir d’Espanya quan es va conèixer la seva sentència i aquesta setmana un tribunal belga ha negat una sol·licitud espanyola per a la seva extradició. Tan moderna Espanya, tan orgullosa de la seva transició postfranquista, però el detall de la llibertat d’expressió, com van indicar els magistrats belgues, no ha acabat d’arrelar en les ments i els cors dels defensors de la seva Constitució.

Tot i així, amb tant a favor, Espanya no es mereix el premi. No ara. No avui. En aquest precís moment de la història el país més ridícul del món és Anglaterra. Theresa May, la primera ministra, es va presentar a Salzburg (Àustria) dimecres a una cimera de líders europeus convençuda que havia trobat per fi un pla per a la sortida del seu país de la Unió Europea que convencia tothom. Una solució a l’embolic que deixaria tothom admirat i content. Havia de ser el seu moment de glòria. Que pragmàtics els anglesos! Quins negociadors més fins! L’aplaudirien els seus homòlegs europeus, la festejarien, l’aclamarien. Theresa Regina. Theresa Imperatrix.

Doncs no. Theresa la Maldestra va haver d’esperar diverses hores fins que la reunió va tocar el tema Brexit, després d’assumptes més importants com la immigració i el terrorisme, i quan per fi va arribar el seu torn de parlar li van donar deu minuts i li van dir, perdó però “No”, “Nein”, “Non”.

El problema de fons, més ridícul avui que mai, és el de sempre amb els anglesos: que es consideren el poble elegit d’Europa, pares i amos de la democràcia. La resta del continent s’ha de sentir profundament agraït perquè condescendeixen si més no a tractar qüestions de política i economia. No recorden Dunkerque? No van veure la pel·lícula? No saben que nosaltres vam resistir sols contra Hitler mentre vostès queien tímidament a les seves grapes?

Per això, per la seva nostàlgica sensació de superioritat, els anglesos demanen el divorci del Brexit. I encara que va ser idea seva, creuen que estan en el seu dret de proposar un divorci a la seva mida que inclou quedar-se amb els mobles, la custòdia dels nens i els drets conjugals. Al món real el risc, avui més que mai, és que la imperatrix i els seus súbdits es quedin al carrer sense res, despullats. Un ridícul potser més gran encara ha d’arribar. Apuntin la data: 29 de març del 2019. Dia oficial del Brexit.

Un país de l’Orient Mitjà que podria tenir el seu punt còmic, si no fos pel paper sagnant que exerceix en la guerra civil del veí Iemen,

és l’Aràbia Saudita

Espanya, tan orgullosa de la seva transició postfranquista, però el detall de la llibertat d’expressió no ha acabat d’arrelar en les ments i els cors dels

defensors de la seva Constitució