Política a P3
Hi ha una cita universalment coneguda que diu que la política és l’art del que és possible. S’atribueix al canceller alemany Bismarck a mitjans del segle XIX. Tant si la va dir ell com si no, és una definició que intenta encertar una de les parts crucials de la política: la negociació. En la seva absència, només queda el conflicte per resoldre les mil desavinences que es donen quan un grup de persones intenta ordenar la convivència sobre un mateix espai. Curiosament, el gruix dels tractats polítics s’escriuen sempre definint el que caldria fer i molt poc explicant com convèncer els que no hi estarien d’acord.
Em faig aquestes reflexions després d’haver parlat una estona amb dos polítics de llarga trajectòria, que fa molt de temps que tracto i que representen dos partits històrics. Tots dos se senten frustrats perquè precisament l’art de l’acord, del pacte i de la cessió ha deixat de ser apreciat i, fins i tot, sovint és menystingut. Amb exemples diferents, tots dos coincideixen que fer política consisteix, sobretot, a trepitjar els ulls de poll dels teus i haver d’explicar-los els pactes amb els teus rivals. “Un bon acord és aquell en què
El diàleg reposat i el temps per a la reflexió són una raresa exòtica reservada per a seminaris d’autoajuda i classes de ioga
tots hi perden”, em diu un d’ells. Un cop tancat, segons el seu parer, s’ha de resistir els primers dies l’oposició dels que representes fins que la bonança del pacte s’imposa.
Potser Bismarck hi hauria estat d’acord, però som en ple segle XXI, i el matís, el diàleg reposat i el temps per a la reflexió són una raresa exòtica reservada per a seminaris d’autoajuda i classes de ioga. L’acció-reacció de la cridòria en temps de xarxes socials i d’hiperconnectivitat està fent desaparèixer les formes clàssiques de la política. Els nostres representants no saben com gestionar ara la incompatibilitat entre el que es diu en un míting amb la realitat del dia a dia de la gestió. Hi ha exemples a grapats, començant pel lamentable espectacle a la Gran Bretanya en la gestió d’un Brexit després d’un referèndum trampós on tothom va mentir. Els paranys sobre immigració que estan atrapant tot el continent europeu en fórmules absurdes per aturar el corrent migratori per no dir la veritat: que només poden funcionar si es posa fi als motius que els fan fugir. També tot el que s’ha dit i fet durant el procés independentista a Catalunya entraria dins d’aquest espai de no-política, per l’absència de pacte o el simple intent de trobar un punt mitjà que et faci cedir davant de l’oponent.
Si fins ara els polítics, quan tancaven un acord, feien front a un grapat d’amics queixosos, ara ha aparegut un nou lobby de pressió que ni tan sols necessita despenjar el telèfon. Les xarxes socials són una increïble palanca davant els dirigents insegurs. Ningú sap dir-me amb precisió quants ciutadans tenen de veritat un compte a Twitter i l’usen habitualment. Però només cal un grapat de veus anònimes, i el silenci i la paciència per intentar trobar punts de coincidència desapareixen. I sorgeix llavors el pànic a ser impopular.
Si els polítics han oblidat que l’art de la política és trepitjar els ulls de poll de la família amb l’àrnica a la mà, potser que els enviem a aprendre de nou com es fa. A escoles on estiguin prohibits els mòbils, si us plau.