De nàufrags i barques
Vostès ja ho saben, segur, perquè són lectors d’aquest diari i perquè el llibre ja és, a hores d’ara, un èxit i un referent, però ho repetirem per si de cas: Lola García, directora adjunta de La Vanguardia, ha publicat una crònica del denominat procés entre el 2012 i la fallida declaració d’independència del 2017. El volum es titula El naufragio, i porta el subtítol de La desconstrucción del sueño independentista, ha estat editat i ja reimprès per Península i lluu una coberta efectista, on una gran onada blava sembla que fa sotsobrar un vaixell que recorda el desastre de Cuba i de la seva xemeneia surt, com si fos fum de les calderes, una llarga bandera estelada (també anomenada, fa temps, la cubana, precisament per la semblança buscada amb la de Cuba i Puerto Rico i les últimes colònies americanes). El llibre és, torno sobre això, una crònica periodística, que fa bona l’opinió d’Enric Juliana en el pròleg i que ve a dir que Lola García no s’ha deixat arrossegar per la involucració sentimental que tants periodistes han patit en aquests anys. De fet, a estones es diria que aquest llarg reportatge ben travat, on tot sembla avançar amb la inexorabilitat dels desastres naturals, està escrit per un corresponsal britànic que ha contingut la ironia per no ofendre els catalans objecte de la seva redacció.
El llibre també és, en aquest sentit, un recompte més prolix i extens que el de Jordi Amat a La conjura dels irresponsable s.I una concatenació d’esdeveniments que, fins i tot quan voregen l’absurd, semblen inspirats per la desconfiança, la inacció, l’escalada verbal constant de les apostes per arribar finalment a un enfrontament que per sort encara avui, malgrat els molts moments dolorosos i les càrregues policials i les desobediències i les presons, no ha anat a més, tret potser pel que tot va tenir de violentar l’ordre establert, fos el que fos. Però val més que no m’embarqui en aquestes apreciacions, perquè està clar que una part essencial del que hem viscut només es pot explicar –que no entendre– des de la fe quasi religiosa i el pensament màgic.
Els polítics surten molt malparats d’aquest llibre. Els d’aquí i els d’allà, amb un paper estel·lar reservat a Artur Mas, el gran timoner que aconsegueix embarrancar el Costa Concordia, per esmentar un naufragi més que recent, encara que d’altres preferiran parlar del Titanic i el seu iceberg o del Lusitania i els torpedes traïdors... En realitat, tant és. Des de, tornem de nou a Cuba, la voladura i l’enfonsament del Maine no hi ha hagut un naufragi més sorollós que aquest de la política a, des de i per a Catalunya. El vaixell feia aigües i gairebé tota la marineria continuava navegant a tota màquina, llançant més i més paletades de carbó a la caldera.
Entre el llibre memorialístic de Santi Vila i aquest purament periodístic hi ha un retrat d’uns anys, moltes paraules i alguns fets que no ens deixen ben parats com a societat ni com a institucions. I encara que Lola García es permeti alguna llicència, ja que de vegades explica el que sentien per dins alguns dels protagonistes, no és un llibre que es pugui adscriure al nou periodisme a la manera de Tom Wolfe. Si de cas, estaria més emparentat amb el Truman Capote que va trigar anys a escriure A sang freda, sobre l’assassinat de la família Clutter a Kansas. Investigació, multiplicitat de fonts, enorme capacitat de síntesi i de triar el que és realment rellevant per construir un volum de poc artifici. Facta, non verba. I això malgrat que les paraules van ocupar una part fonamental dels fets narrats.
Ara que es repeteix i repeteix que l’octubre del 2017 va ser un intent de proclamar la república catalana com ja es va fer l’octubre del 1934 és quan recordo tots els llibres seriosos sobre els denominats Fets d’Octubre. Cap historiador rigorós no pretén que allò fos una declaració d’independència. Llegeixin si no dos llibres publicats per l’editorial Base, Els fets del 6 d’octubre de 1934, de Manuel López, i 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, llibre que compilen Arnau Gonzàlez i Vilalta, el mateix Manuel López i Enric UcelayDa Cal. N’hi ha més, per descomptat, però em sembla que amb aquests dos és més que suficient per comprendre com el passat sempre es reescriu i reinventa segons les conveniències del present.
Ignoro què diran els historiadors del futur, d’aquí setanta o vuitanta anys, del lustre que inclou del 2012 al 2017, però sí que tinc clar que hauran de rellegir el llibre de Lola García amb atenció.
I crec que faran bé entenent que, fins i tot quan s’escriu per a un sol mitjà, la línia editorial d’un bon periodista quan s’enfronta a tasques d’informació i no d’opinió és la d’explicar el que creu que són o van ser els fets rellevants, els que expliquen el relat com una cosa dotada de sentit, no només com la unió de soroll i de fúria narrada per un boig. Encara que ara toqui rescatar els nàufrags i intentar que hi torni a haver una barca on pujar, ja que aquest mar nostre no tornarà a ser una bassa d’oli.
Els polítics surten molt malparats a ‘El naufragio’, els d’aquí i els d’allà, amb un paper estel·lar reservat a Mas