La ment...

Michael Johnson va invertir anys, bona part de la seva adolescència, a centrar la mirada en una paret de la seva habitació: un pòster.

Al pòster, la figura de Harry Butch Reynolds, corrent cap al rècord del món dels 400 m. Sota la silueta, un registre: 43s29.

Johnson no es treia aquella idea del cap. Aquells números. Volia el rècord, hi somiava, amb aquells 43s29, la volta més ràpida de la història. El turmentava, aquell tema, tant que havia decidit anar-hi a la caça.

Plovia i bufava el vent l’hivern del 1999, a Baylor (Texas), i aquell dia Clyde Hart havia enviat al gimnàs els atletes.

–A dins, nois, avui no es pot treballar.

Tots havien seguit les ordres. Tots, menys un.

Michael Johnson s’havia quedat a la pista, sota la pluja, sumant sèries de 300 m, obviant Hart:

–Però què fas, Michael? Així no es pot fer res.

Johnson es va aturar un momnent, va mirar Hart i li va dir:

–En el pròxim Mundial [Sevilla], si plou o fa vent, què passarà? Pararan les competicions o correrem? –Correreu. –Doncs ves-te’n a dins amb els nois. Jo em quedo.

Sis mesos més tard, a Sevilla, Michael Johnson registrava 43s18. El primer que va fer quan va tornar a la seva habitació va ser despenjar el pòster de Harry Butch Reynolds.

Al cap de set anys, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Johnson. Ja s’havia retirat, però encara conservava els rècords de 200 i 400. Una mica distant, amb un punt de supèrbia, insistia que els seus rècords havien arribat per quedar-se molt de temps.

–Avui no hi ha ningú capaç d’arrabassar-l’hi? –se li preguntava.

–No ho crec. Jeremy Wariner [era l’home del moment] no ha madurat prou. La veritat és que no veig ningú capaç de córrer tan de pressa com ho feia jo.

Michael Johnson repetia: “Avui no veig ningú capaç de batre el meu rècord dels 400 m”; s’equivocava

S’equivocava. Amb el temps, Michael Johnson va perdre les dues plusmarques. Usain Bolt li va prendre els 200 m el 2008, i Wayde van Niekerk, els 400 el 2016.

Johnson va cridar i saltar en les dues ocasions (és comentarista esportiu), i es va declarar meravellat pel fet que l’ésser humà continuava evolucionant.

Tot i que les seves maneres... Johnson va acceptar Bolt (com no havia d’admirar aquell prodigi de la natura, el millor atleta de la història, amb els seus tres doblets olímpics en 100 i 200). No considera Van Niekerk de la mateixa manera, però.

–És cert: Van Niekerk em va batre la marca dels 400, però encara no ha fet res que transcendeixi, res com el meu doblet 200-400 a Atlanta’96 –diu Johnson–.