Quan les dones no podien córrer

Les proves d’atletisme femenines no es van introduir als Jocs Olímpics fins al 1928, 32 anys després que se celebressin les primeres olimpíades de l’era moderna. A la prova de més llarga distància, que es va limitar a 800 m, unes quantes corredores es van desmaiar quan van arribar a la meta. “Es va considerar que les dones eren massa fràgils per córrer distàncies llargues i la prova es va prohibir”, explica Michael Joyner, de la clínica Mayo de Rochester (EUA), en un article publicat a The Journal of Physiology. Va fer falta esperar 32 anys més, fins als jocs del 1960 a Roma, per recuperar la prova femenina de 800 m. Aquesta vegada no es va desmaiar ningú. Al cap de dotze anys, a Munic’72, es va introduir la prova de 1.500 m. Aquell antic prejudici que les dones no estaven capacitades per a esforços aeròbics intensos va resultar que era fals. La marató femenina es va introduir per fi als jocs de Los Angeles del 1984.

“Els rècords de curses de fons de les dones són normalment un 10% o un 12% més lents que els dels homes”, constata Michael Joyner, que ho atribueix sobretot a diferències de capacitat aeròbica entre homes i dones en condicions de màxima exigència. En canvi, entre atletes no professionals “hi ha proves consistents en què les dones són molt millors a regular el ritme de la cursa per evitar una pèrdua de velocitat catastròfica a la segona meitat d’una marató”, observa l’especialista de la clínica Mayo. Això “ha portat a especular sobre les diferències entre homes i dones en sentit comú, capacitat de planificació i conductes de risc”.