Julio Iglesias compleix 75 anys i 50 del seu debut als escenaris
El cantant celebra el seu aniversari després d’aclarir els rumors sobre la seva salut
Julio Iglesias és, amb permís de Luis Miguel, l’artista llatí més conegut del món i el que, amb 300 milions de discos venuts, va molt al davant de tots els altres. És també la imatge mateixa del latin lover i l’últim crooner al qual es pot comparar amb Frank Sinatra. Iglesias avui fa 75 anys, enmig d’una minigira que va començar el 10 de setembre a Taixkent (Uzbekistan) i continuarà a Dubai (els dies 1 i 2 d’octubre), Tel-Aviv (el 6 d’octubre) i Moscou (17 d’octubre). Un recorregut a la seva mesura, en petits locals, en països alternatius i patrocinat per milionaris locals, no es pot qualificar de gira mundial i menys quan es deixa de trepitjar els grans estadis i les grans ciutats, però, almenys, la primera actuació a l’antiga república soviètica va servir per constatar que Julio continua viu, professionalment.
Hi havia dubtes ja que feia tres anys que el cantant no actuava en públic, encara que sí que ho ha fet i diverses vegades en festes privades per fer brillar casaments i aniversaris. Els capricis es paguen i qui ha volgut tenir una actuació privada del cantant ha pagat gustosament el seu caixet. Julio Iglesias, sense una veu potent però amb un gran sentit comercial, va fer el salt de cantant local a cantant global quan a finals dels setanta es va traslladar a viure Miami. Fill d’una família acomodada, anava per a advocat ja que no va voler ser metge com el seu pare, Julio Iglesias Puga, l’entranyable Papuchi, tot i que li agradava el futbol i va arribar a pertànyer a la plantilla del Reial Madrid. Un accident de cotxe, el 1962, el va deixar
A finals dels setanta, després d’anar-se’n a viure a Miami, va passar de cantant local a artista internacional
postrat en un llit gairebé paralític; el contratemps el va apartar dels estudis i l’esport però l’any de rehabilitació es va entretenir tocant la guitarra que li va regalar un infermer, es va posar a compondre cançons i va descobrir la seva autèntica vocació. Feliçment va poder tornar a caminar i es va posar a actuar fins que l’èxit li va arribar al festival de la cançó de Benidorm, ja desaparegut, que va guanyar el 1968, tot just fa 50 anys, amb La vida sigue igual. Després va arribar Gwendolyne, cançó composta en record d’una nòvia holandesa, el pas per Eurovisió i el triomf en mig Europa. Era l’època de certa fatiga i, sobretot, de no saber on posar les mans mentre actuava.
Sense tenir l’aura progressista dels cantautors de l’època, ni la veu d’un Raphael o un Camilo Sexto, Julio es va haver d’inventar un personatge, s’hi va dedicar a fons i el va brodar. Després d’establir-se a Miami, que durant un temps va canviar per Los Angeles, Julio, amb ajuda del seu mànager Alfredo Fraile, va aconseguir el propòsit d’arribar a ser un dels cantants més famosos del món. Ni les dones, ni els fills, ni tan sols els diners no l’han distret mai del seu objectiu: situar-se a dalt de tot. Durant un temps, Julio Iglesias va ser la imatge del cantant de les senyores de la dreta a les quals feia somiar amb amors apassionats que no es permetien en les seves vides convencionals. Fa anys, Julio, com el gran artista, va traspassar les barreres ideològiques, que ell mateix no va aixecar mai. Cantautors com Joan Manuel Serrat o Víctor Manuel saben que és solidari: quan el franquisme (o post) els va vetar a Espanya, Julio els va donar un cop de mà amb contractes a Amèrica.
Ara, potser cansat però encara lluminós, a Julio no el fa baixar ningú de l’escenari de la vida, però ell més que ningú sap que en aquests temps d’espectacles tecnològics i artistes plastificats, és millor quedar-se a casa per sortir només, de tant en tant, a donar senyals de vida.