Això és un simulacre
Si no fos pels globus blaus que de lluny trenquen el paisatge desèrtic, més d’un fabularia que la productora de Los últimos días, d’Álex i David Pastor, està preparant la segona part de la seva Barcelona apocalíptica. Un punt dantesc no li faltava ahir al primer tram de la Via Laietana, el que comença a la plaça Urquinaona. No hi ha cotxes, ni amb prou feines gent. Només una parella de la Guàrdia Urbana barrant el pas i un tràfec de grues (tres en dos minuts) traslladant motos cap al dipòsit. Si hagués estat la segona part de Los últimos días sens dubte hi hauria més runa i lianes desprenent-se de les façanes de l’hotel Olha i adjacents, i menys turistes traginant maletes carrer avall. Perquè ahir –valga’m Déu!– ni els taxis tenien permís. Era el dia Sense Cotxes i la Via Laietana n’era el principal escenari.
A diferència de l’any passat, aquest cop la cita amb la mobilitat sostenible ha fet tallar del tot al trànsit un carrer que en l’imaginari de qualsevol barceloní sempre apareix ple de cotxes, motos i autobusos. Les activitats i tallers previstos, però, es van concentrar entre la plaça d’Antoni Maura i el passeig d’Isabel II. És el tram més reivindicatiu amb la demanda d’una pacificació amb el trànsit, tema en ple debat. Aquí es reuneixen firmes com Starbucks, Nostrum, G-Star Raw, Ale-hop... que veuen com la gent travessa a diari el carrer com a pas obligatori per anar del Gòtic al Born sense gairebé parada. Ni tan sols per comprovar si les similituds arquitectòniques entre la Via Laietana amb el districte financer de Chicago o el d’alguns edificis de Nova York són tals.
Ahir, tot i això, davant l’edifici número 17, construït al més pur Chicago style, el que importava era a l’asfalt.
Un grup de nens fa cua per posar a prova el que saben de ciclisme i seguretat viària sota l’atenta mirada de diversos guàrdies urbans. Els adults també pedalen però no es mouen de lloc. No sé si amb això els volen llançar algun missatge subliminar.
També es pedala en un taller d’invents on la rotació fa anar una espremedora i una liquadora per fer sucs de fruita. Fins i tot una màquina de fer crispetes. Proves? Millor en una altra ocasió. Acabo d’endrapar una truita de formatge amb torrades a la cafeteria Glòria –on s’està ídem sense el soroll habitual del trànsit– i no vull treure el fetge, com sembla que està a punt de fer un pobre pare que pedala per activar uns enginyosos cavallets infantils carregats de fills fets a base de material reciclat. I al costat, un taller de circ on una criatura de tot just cinc o sis anys enfilada a una pilota tan gran com ella diu que tot és possible, fins i tot no caure.
Al ritme d’un adaptat per a l’ocasió “despacito, Fonsi, que avui no hi ha cotxes”, una xaranga avisa que el dia sense cotxes ha començat. Són dos quarts d’onze del matí i tot i que les classes de capoeira, aeròbic, ioga i d’altres ja han començat, encara poca gent s’atreveix a ocupar el carrer de forma activa. Es prefereix el passeig, despacito, com diu la cançó. I així desfilar davant pistes de skate, exhibicions de patinatge, demostracions de tota mena d’artefactes elèctrics i no contaminants .... Fins a arribar a la confluència amb el passeig Isabel II, on un jove de 19 anys, en Víctor, interpreta el concert número 4 de Chopin en un piano dels del concurs de Maria Canals. Què hi tindrà a veure amb la mobilitat sostenible?, em pregunto. Ni idea, però sona de meravella.