Benvingudes al ‘culture club’
Els pols d’atracció cultural es difuminen. Ciutats mitjanes i petites, com Segòvia amb el seu Hay Festival, es redefineixen a través de la cultura. Salvant totes les distàncies, la seva determinació és un exemple. Podem afirmar encara que la imatge de Bar
Dura només una setmana, suficient perquè el Hay Festival Segovia, que s’acaba avui, hagi situat la localitat castellana al mapa de les ciutats que sí que estimen la literatura. Aquest any hi compareixen
gent de cultura com ara Hanif Kureishi, Paul Preston, Anthony Beevor, Stephen Frears, Ken Follet, Eduardo
Arroyo, Vanessa Redgrave o Isabel Coixet. El públic paga per veure’ls i la ciutat sencera es bolca en els actes que acompanyen el festival.
Després d’anys en què el debat recurrent era com renovar la seva imatge per no ser coneguda només com la ciutat de l’aqüeducte, Segòvia ha aconseguit treure el cap en aquesta constel·lació de ciutats que es van incorporar a la festa global que va sorgir de la gal·lesa i molt llibresca Hay-on-Wye. Es tracta d’un selecte grup del qual també formen part la colombiana Cartagena, Arequipa, Querétaro o Bogotà.
Certament, la fórmula del festival, dirigit a Espanya amb entusiasme per María Sheila
Cremaschi, és més apropiada per a petites que per a grans urbs. En les primeres, és tota la població la que s’aboca a la festa quan aquesta genera il·lusió col·lectiva.
En les segones, resulta més difícil centrar l’interès. Hi ha més competència entre esdeveniments i excepcional és aquell que aconsegueix involucrar el conjunt de la ciutat. En cas de celebrar-se a Barcelona, el Hay Segovia continuaria sent un festival rellevant, però quedaria circumscrit a uns àmbits concrets. Li faltaria, a més, aquell punt d’excitant bogeria que s’apodera de la ciutat castellana quan centenars de lletraferits aterren a l’estació de l’AVE Segòvia-Guiomar.
Però hi ha alguna cosa en el cas de Segòvia que, salvant totes les distàncies, no haurien d’ignorar els alcaldes i alcaldesses de les grans urbs. És la seva determinació a l’hora de projectar-se a través de la cultura.
Un assaig recent, Small cities with big dreams (Routledge, 2018), de Greg Richards i Lian Duif, desenvolupa com a avantatge competitiu per a les petites ciutats el concepte del placemaking (literalment, construir llocs) com a alternativa al place marketing, que és el que pretén vendre una ciutat als consumidors (els temuts turistes).
Amb el placemaking, a través de l’aposta per compondre un relat que serveixi per diferenciar i perfilar millor la ciutat, es pretén, segons els autors, millorar l’existència dels usuaris d’un determinat lloc: “Si es millora la qualitat del vida dels que hi viuen, també serà atractiu per als altres”, precisen.
Sostenen que aquesta millora de la qualitat de vida requereix, a més de bons serveis, connectar emocionalment el conjunt de la comunitat amb el procés d’elaboració del nou relat, sempre basat en el propi ADN del lloc (la Segòvia de Machado, per exemple) i evitant fórmules impostades com, diguem-ne, aspirar a ser “el Silicon Valley del sud d’Europa” o “el Boston de la Mediterrània”. L’ambició, no cal dir-ho, és un element determinant.
Aquest patró s’ajustaria bé al cas de Segòvia i els llibres, però, sobretot, encaixa en els processos seguits a Bilbao, Màlaga, València o, en certa mesura, Sevilla, a l’hora de convertir-se en referents de l’art en les seves múltiples expressions. Són ciutats petites o mitjanes que no tenen, òbviament, l’exuberància creativa de Madrid o Barcelona, però la seva aposta per definir-se com a ciutats de cultura implica que cal comptar-hi a l’hora de dissenyar polítiques culturals d’àmbit estatal.
La setmana passada, els responsables de Barcelona Global van plantejar a la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet, la necessitat d’impulsar una política de ciutats des del Govern. En la mateixa reunió, se li va demanar que ajudi a recuperar el programa de bicapitalitat cultural, que en el passat va servir per millorar el finançament de les institucions culturals barcelonines amb projecció estatal.
El dubte que ens sorgeix ara és si aquest plantejament (que hem defensat en aquesta mateixa secció) continua vigent en un país que ha assistit a l’emergència cultural de les ciutats esmentades anteriorment i d’altres que també han estat capaces de dotar-se d’equipaments o d’esdeveniments que tenen un interès que desborda l’àmbit local o regional. Potser és hora d’ampliar el nombre de candidates a participar d’aquesta capitalitat més difusa, encara que Barcelona s’emporti una part superior d’un pastís que, en qualsevol cas, Madrid es resisteix a compartir. El que sí que sembla evident és que redefinir-se a través de la cultura és una opció d’èxit quan una ciutat està genèticament dotada per fer-ho. I no només parlem de ciutats petites. Màlaga o Bilbao poden ser urbs menors si se les compara amb Barcelona, però aquesta també ho serà, cada vegada més, en relació amb les megalòpolis que es van configurant al món.
Conclusió: la construcció d’un relat que vinculi emocionalment tota la comunitat també pot tenir sentit per a les metròpolis que no es convertiran mai en megalòpolis. I aquest relat, en el cas de Barcelona, només pot ser cultural, entenent la cultura en un sentit ampli que inclogui l’educació, la investigació científica o l’esport. O no anava d’això el somni col·lectiu que va fer possibles els Jocs Olímpics del 1992 i tots els prodigis que van venir després?
Tota la ciutat participa en un festival que atreu a Segòvia autors globals i entusiastes dels llibres
L’aposta de València, Bilbao o Màlaga suggereix que cal reformular la bicapitalitat que reclama Barcelona