“La cultura catalana es desplega en dues llengües”
Sergio Vila-Sanjuán, periodista i autor d’‘Otra Cataluña’
Des de Juan Boscán, Antonio de Capmany, Jaime Balmes, Pablo Piferrer o Francesc Pi i Margall fins a Carmen Laforet, José María Gironella, Ana María Matute, Jaime Gil de Biedma, Joan Manuel Serrat o Eduardo Mendoza, existeix una tradició literària en castellà a Catalunya a la qual ara s’aproxima Sergio Vila-Sanjuán, responsable del suplement Cultura/s de La Vanguardia i estudiós del món
editorial, a Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano (editorial Destino).
Fins ara no existia un llibre sobre la cultura catalana que es fa en castellà? És el que em va portar a escriure’l. A Catalunya hi ha dues tradicions lingüisticoculturals de molt pes, la catalana i la castellana. Sobre la catalana hi ha molta bibliografia, sobretot dels últims quaranta anys, però respecte a la castellana no hi ha estudis de conjunt, l’única aportació extensa són quinze articles que Miquel dels Sants Oliver va escriure a
La Vanguardia entre el 1909 i el 1910, i també uns articles molt sintètics de Juan Ramón Masoliver i Carme Riera. El tema m’interessava per tradició familiar i he anat acumulant bastant de material, tant pels meus estudis sobre el camp de l’edició com sobre la Barcelona literària.
La tesi principal és que la cultura en castellà a Catalunya no s’explica només per la falta de llibertats? El que dic, i segueixo estudis importants, és que és una tradició prèvia a la falta de llibertats, al franquisme i al decret de Nova Planta. Arrenca amb el Compromís de Casp, a principis del segle XV, amb el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó, i a partir d’aquell moment figures de l’elit literària catalana comencen a escriure en castellà. És el cas del noble Enrique de Villena, descendent de Guifré el Pilós, primer escriptor que passa del català al castellà. I diversos nobles o alts funcionaris, com Pere Torroella o Francisco de Moner, que o són bilingües o es passen al castellà. Ja al segle XVI tenim Juan Boscán, que es posa al servei dels ducs d’Alba i revoluciona la literatura espanyola. O Estefania de Requesens, dona molt influent que amb la seva mare s’escriu en català però amb el fill canvia al castellà. I tot això és molt abans de prohibicions o restriccions fortes sobre la llengua catalana, que evidentment han existit.
Crida l’atenció que al segle XVI es passa d’una majoria d’edicions en català al predomini del castellà. És una qüestió de mercat? Inicialment a les impremtes de Barcelona hi havia una producció en català dominant. Però a partir del 1550 el castellà creix i passa a representar les dues terceres parts de l’oferta. Això s’atribueix al sentit comercial, hi ha un mercat d’exportació a tota Espanya, tant de clàssics com de llibres de pedagogia i història. S’obre una tradició que es manté fins a l’actualitat, la de Barcelona com a capital editorial. Primer com a capital espanyola i des de mitjans del segle XIX com a capital de tot el món de parla hispànica. La capitalitat editorial és un dels grans patrimonis barcelonins. És un tema molt
estudiat, recentment per Manuel Llanas i Montse Ayats. D’altra banda, els últims anys s’han recuperat obres clau en edicions crítiques, com ha passat amb la d’Antonio Lofrasso; amb la primera novel·la catalana escrita en castellà, del segle XV, que és Triste deleytación, que ja va valorar Riquer; o amb els aforismes de Joaquín Setantí, publicats fa deu anys. Edicions generalment d’estudiosos no catalans, ja siguin hispanistes d’Amèrica o d’Itàlia...
S’han d’incloure els autors que escriuen en castellà dins de la literatura catalana? Aquest és un debat dels anys vuitanta, ja que abans de la guerra no existia. El crític Manuel de Montoliu, expert en Aribau, parlava d’una escola catalana en castellà, i el mateix feia Oliver.
I els autors no catalans?
Els francesos inclouen Picasso en la seva cultura, i a l’irlandès Banville se l’inclou en la literatura en llengua anglesa. Jo m’ocupo dels autors catalans en castellà; de la tradició editorial i periodística, i també de fenòmens universals de la cultura espanyola, en què Catalunya té gran pes, i n’esmento tres: el Quixot, amb els seus capítols barcelonins; la decisiva estada de sant Ignasi de Loiola a Manresa i Barcelona, i el boom llatinoamericà, tan influent a efectes culturals i editorials. Podem dir que no formen part de la cultura catalana?
Existeix una llengua pròpia?
Això són qüestions terminològiques en què no entro. La riquesa de la cultura catalana és el pluralisme, és una cultura que s’ha desenvolupat bàsicament en dues llengües. També en llatí, però amb menys importància. El castellà ha estat llengua central de la cultura entre 1550 i 1850 i des d’aleshores ha tingut períodes de més i de menys. Cap al 1920, per exemple, al terreny de l’alta cultura, el català té més pes, però el castellà predomina en la premsa, i també en la cultura anarquista; mentre que el teatre popular de l’època és molt bilingüe. Les dues cultures lingüístiques formen un patrimoni i els qui minimitzen la importància de la producció en castellà no tenen en compte que algun dels textos que definirien la identitat catalana –encara que aquest és un terme que no m’agrada gaire– s’han fet en aquesta llengua. Així, el caràcter català es considera que és realista, pragmàtic, comercial, molt assenyat, i aquesta idea sorgeix de textos de Feliu de la Peña, Capmany o Balmes. Tots tres són molt identitaris, però tota la seva obra és en castellà. Això és propi o és impropi? Doncs no ho sé, però és clar que és important. I el mateix passa amb el federalista Pi i Margall, que no publica res en català.
Després de trenta anys d’immersió lingüística, hi ha una regressió de la literatura castellana entre els escriptors de Catalunya? La literatura castellana a Catalunya continua sent molt important. Acabo el llibre amb quatre noms: Mendoza, Vila-Matas, Cercas i Ruiz Zafón. Aquests dos últims tenien uns deu anys quan va morir Franco i són autors internacionals que donen una bona imatge de Catalunya. De la mateixa manera que en català tenim Monzó, Cabré, Pàmies o Sánchez Piñol.
Perquè des d’Espanya no s’entén la literatura en català com a literatura espanyola? Depèn. Marcelino Menéndez Pelayo valorava clarament la catalana o la gallega com literatures espanyoles. Hi ha hagut polítiques diferents. En època del PSOE, ministres com Semprún o César Antonio Molina han assumit la pluralitat cultural d’Espanya. No tant en èpoques d’Aznar i Rajoy, amb excepcions com José Maria Lassalle. Jo mateix he firmat la proposta d’una
IMPORTÀNCIA “Textos decisius per dibuixar la identitat catalana s’han escrit en castellà”
llei de llengües per projectar millor la pluralitat cultural, però evidentment és un tema a treballar. En la prerenaixença, personatges com Piferrer, Milà i Fontanals i Aribau van treballar a favor de la cultura catalana i espanyola. És el que l’historiador Josep Maria Fradera ha anomenat el doble patriotisme d’aquesta generació.
FENÒMENS UNIVERSALS “‘El Quixot’, Loyola i el boom llatinoamericà tenen una relació clau amb Catalunya”