Tu a Bèlgica, ells a Sibèria
El raper Valtònyc ja és una celebritat mediàtica. Gairebé cada dia surt a la premsa. Dilluns hi sortia perquè Bèlgica va negar la seva extradició a Espanya, on va ser condemnat a tres anys i mig de presó per enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces. El dia abans, gràcies a una revelació sensacional: Puigdemont no és de dretes, és anarquista. Etcètera.
La notorietat de Valtònyc convida a conèixer la seva obra, que va ser el que li va reportar la condemna. A grans trets, es podria resumir com una expressió d’odi al sistema amanida amb un programa reformista una mica bèstia, que es nodreix de la doctrina terrorista d’ETA o els Grapo i de la de l’estalinisme. Aquesta és la meva interpretació. Però al paràgraf següent reproduiré fragments selectes de les seves lletres perquè el lector es formi la seva.
“A veure si ETA posa una bomba i explota”. “Miguel Ángel Blanco, Carrero Blanco [sonen trets]. Bah! Ja no, ara li toca a Juan Carlos”. “Llicència per matar, en quedaran pocs de vius, acabaré amb l’esquerra, PSOE i CiU”. “Un atemptat contra Montoro, un altre èxit per a nosaltres; socialitzem els mitjans de producció a trets i a la merda els vots”. “Matant Carrero, ETA va ser genial; a la merda la paraula, visca l’amonal”.
Valtònyc es considera a ell mateix un poeta. Sens dubte, rimes de mèrit com ara genial-amonal l’avalen. I també com una espècie de Robin Hood leninista: “Abans em menjo la garjola que vendre la classe obrera”, diu un altre dels seus versets. Però jo diria que, sobretot, té el perfil del nihilista que advoca per subvertir l’ordre social mitjançant forques, metralletes i explosius. Que invoca l’exemple de bandes terroristes d’acreditada trajectòria com les ja esmentades. I fins i tot del terrorisme d’Estat: “Quina pena que no hi hagi gulags a prop com a Sibèria”, es lamenta el raper balear.
La llibertat d’expressió és una conquesta que tots hem de defensar, començant per l’Estat. Però no dona patent de cors a ningú, i encara menys als que confonen el dret a opinar amb l’insult –que en excés sempre és contraproduent– i l’exaltació de l’odi i la violència. L’opinió no està penada, però el delicte d’odi i la incitació a la violència, sí. I està bé que sigui així. Si es donés carta blanca a Valtònyc i els del seu gremi, potser imposarien per força un model de societat en què acabaríem enyorant, entre altres coses, la llibertat d’expressió que, amb alguna limitació, ara tenim. Valtònyc no enganya: en les seves cançons aflora la protesta, però també l’odi, un sentiment violent de repulsió envers algú que incita a atacarlo. A més a més, hi aflora una lletja vocació de justicier, de tipus Charles Bronson ultracomunista, que fa cangueli.
“Fes el bé als que t’odien”, va recomanar l’evangelista Mateu. Seguiré el seu consell. Per això celebro que Valtònyc sigui a Bèlgica –malgrat que allà es voti i es respecti la paraula, fins i tot la seva– i no al gulag siberià.
Valtònyc té una vocació de justicier, de tipus Charles Bronson ultracomunista, que fa cangueli