Espert, Mouawad i el Valle de los Caídos
L’actriu i el dramaturg fascinen amb un mà a mà sobre teatre, sang i memòria al Centro Dramático Nacional de Madrid
Una de les grans actrius tràgiques del vell continent, Núria Espert, i l’home que ha renovat el gènere de la tragèdia per al segle XXI,el libanès-canadenc Wajdi Mouawad –autor d’Incendis, que en la seva versió madrilenya va protagonitzar Espert–, es van trobar ahir en un escenari. Per parlar. De com ha de ser el teatre. De la memòria. De les afinitats entre el Líban i Espanya, que comparteixen guerres civils terribles. I de joventut.
Davant seu, dos centenars de persones –entre elles, Carme Portaceli, Julia Gutiérrez Caba, Alfredo Sanzol o Irene Escolar– que van anar a les quatre de la tarda sota un intens sol al cor de Lavapiés: al Teatro Valle-Inclán, seu del Centro Dramático Nacional (CDN) de Madrid. Ni Espert ni Mouawad no van decebre, al contrari. Mouawad, que va fugir de petit amb la família des del Líban al Canadà i que escriu obres en què el passat és ple de sang sota les pedres, comença dient que té una relació molt peculiar amb Espanya. Perquè aquí el públic pot connectar d’una altra manera amb Incendis, que aborda l’horror de la contesa bèl·lica al seu país. “Compartim coses: la guerra civil, el món àrab, som neuròtics amb la família, la Mediterrània... Això no passa si l’obra es fa al Quebec”, assenyala.
I li pregunta a Espert si protagonitzar l’obra la va connectar amb la Guerra Civil espanyola. Sí. “Ens provocava reaccions no viscudes. Ens vam preguntar com lligar aquell horror amb aquest llibre que tenim aquí i que encara no hem tancat”, diu l’actriu. I explica que ella representa en un teatre veí, l’Español, una peça –El pan y la sal– sobre “els milers de morts que continuen enterrats a les cunetes, aquí, entre la modernor i les bones carreteres. És un país que viu com si res, però té ferides profundes”. En aquest sentit, Mouawad recorda que fa anys
“Pots tenir 17 anys i ser un vell carallot; la meva angoixa principal és tornar-me un vell carallot”, diu l’autor
va adaptar el Quixot, un personatge que, diu, “és l’amor, només amor”. “I hi ha una escena on Sancho i ell s’escupen a la cara l’un a l’altre. Quan ho vaig llegir, vaig pensar: això és el Líban, un país que es construeix així. Quan he llegit sobre la Guerra Civil espanyola, el que va passar després i el que passa ara amb el govern socialista intentant moure la tomba de Franco, sento que aquestes dues figures encara s’estan escopint a la cara”. Espert replica que “la transició va ser tranquil·la i sense sang, però el llibre es va quedar obert. Pensaves que passats 20 anys, després que passats 40, es tancaria, però en aquest moment encara s’està discutint si es treu al paio de la tomba”.
Mouawad fascina amb la seva facilitat per a la metàfora i l’observació poètica. Com quan li pregunten pel teatre avui. “Un dia vaig quedar amb un amic davant Notre-Dame. L’amic arribava tard i es va posar a ploure. Gairebé no hi havia ningú al carrer quan va aparèixer una dona que es movia amb caminador. Es va dirigir a la catedral, va empènyer la porta i va entrar. La vaig veure i vaig pensar: no hi ha escales. Notre-Dame és de les úniques catedrals on la porta és al nivell del carrer. Malgrat la complexitat de la catedral, la simplicitat d’entrar. Això és el teatre. A La metamorfosi de Kafka no hi ha una paraula que no entenguis, però és complexa. El teatre ha de ser fàcil d’entrar i difícil de penetrar, sense treure la complexitat del que som”.
Mouawad dirigeix al CDN Nuestra inocencia, protagonitzada per dues desenes d’actors d’uns vint anys i molt crítics amb la generació dels seus pares. I una estudiant del públic li pregunta com ha captat l’esperit actual dels joves, “que no podem arribar mai al nivell que se’ns demana”. Mouawad, de 49 anys, somriu: “Com l’ha captat un vell, vols dir”. I respon que ha parlat molt amb els actors, però també que el sentit de la còlera, la injustícia, de ser un heroi, de no conformar-se, no té edat. “Pots tenir 17 anys i ser un vell carallot. La meva principal angoixa és tornarme un vell carallot, perquè és un procés que es fa sense dolor. I no té edat. És com en Tintín, de 7 a 99 anys”.