“Dins del camp driblo la meva timidesa”
La vida de Coutinho comença a prop d’una favela al costat de Maracanã i acaba com la va somiar
Coutinho sota terra. Per sobre del seu cap, la Sagrada Família. Si la importància dels futbolistes es mesurés per la dimensió dels seus actes promocionals, el brasiler va ser dimecres passat el número u indiscutible durant unes hores. La marca Nike va ocupar una estació de metro barcelonina on els vagons no s’aturen mai. Es diu Gaudí, i es va construir a la dècada dels seixanta però ha acabat acollint una sala d’actes i diversos magatzems i dependències. Els trens de la línia 5 passen de llarg cada dia per aquí. Els passatgers que ho van fer dimecres, si van aixecar la vista dels mòbils, esclar, devien d’al·lucinar. Amb prou feines van tenir uns segons per veure l’espectacle: llums, música de pel·lícula de suspens, ventiladors industrials, una multitud... “Però aquell d’allà no és Coutinho?”. Tot s’enfosqueix. Arriba altre cop el túnel.
El brasiler, de 26 anys, presentava les seves noves botes. Escortat per malabaristes de la pilota, es va situar davant d’una pantalla gegant que projectava la seva cara en primer pla. Des de l’andana contrària l’observaven admiradors seleccionats, desenes de periodistes, blogaires i youtubers. Coutinho surfejant sobre l’èxit. Però com va començar tot?
La Vanguardia xerra després del xou amb el crac emergent del Barça i prova de mirar enrere, sobre aquells anys en què el repte de triomfar era quimèric, de tan llunyà. El Brasil té 207 milions d’habitants i és probable que la meitat fantasiegin amb ser futbolistes. Es tracta d’un càsting enorme. “Hi penso moltes vegades. Sé que hi ha moltíssimes persones que somien jugar en un gran club, ser professionals. Jo ho he aconseguit i estic molt agraït”. Coutinho vivia al costat d’una favela enganxada al mític estadi de Maracanã, una estampa propícia per fer volar la imaginació d’un menino de Rio de Janeiro. “Des de fora veia l’estadi gairebé cada dia. Caminant i des del cotxe dels pares, sempre era present. Em motivava molt poder jugar algun dia a Maracanã, tots els brasilers somiem amb això d’alguna manera. He jugat dos partits en la meva carrera: no gaires, però suficients”, diu somrient Coutinho, que ara juga al Camp Nou, el Maracanã de Barcelona. Així ho entén: “Les sensacions són increïbles, també. Estem parlant de somnis, i aquest sempre ha estat un dels grans per a mi. Jugar amb la samarreta del Barça i sentir l’atmosfera del Camp Nou, de la seva gent, de tot el que l’envolta... És increïble”.
Introvertit, Coutinho torna al temps en què tot començava. Al seu barri, als carrers, difícils per l’escassetat, la violència, les drogues, paraules que no pronuncia perquè no fa falta. “Sí, això sí. No era fàcil. No només on jo vivia. Al club hi havia nanos que jugaven molt bé però de sobte passava alguna cosa amb ells”. Recorda algun cas?, se li pregunta. Se li fa un nus a la gola: “Recordo un amic, tenia molta qualitat però per les coses de la vida va perdre una mica el cap i no va poder aconseguir ser jugador. Tenia moltes condicions per arribar. Es deia Yuri...”.
Coutinho també s’ho va passar malament, en el seu cas per una timidesa malaltissa. Així descriu la prova d’accés que li van fer al club Vasco da Gama, amb 7 anys. “Em vaig quedar a la grada plorant, no volia sortir a jugar. DesSempre prés de molta estona el preparador físic i l’entrenador em van convèncer per entrenar-me, a poc a poc. Al final em vaig entrenar... i em vaig quedar”.
Coutinho de paisà continua mostrant-se com un home vergonyós (si Neymar i Rivaldo ocupen els dos extrems del caràcter brasiler, situeu-lo a prop del segon), que se serveix del futbol per alliberar-se: “La veritat és que passat el temps he anat millorant. I dins del camp aconsegueixo oblidarme de tot, també de la meva timidesa. A la gespa només vols jugar, divertir-te i guanyar, i això és el que passa. Als nens cal transmetre’ls això, que siguin feliços jugant, que somiïn molt amunt”.
connectat amb la seva infantesa, Coutinho reconeix que li encanta utilitzar avui recursos del futbol sala que va practicar de nen com el seu ídol Ronaldinho: “Faig servir la sola de la bota per al control i sobretot m’ha servit per fer jugades i combinar en espais curts. Això ho intento mantenir”. El xut amb rosca des de la frontal de l’àrea és probablement el seu segell distintiu. És innat o treballat? “Jo crec que el futbol és una barreja. Avui dia el talent és important, però sense treball no s’arriba enlloc. Amb aquest xut no es neix, cal entrenar-lo cada dia perquè et surti bé en els partits”.
Algun dia l’utilitzarà per picar les faltes del Barça? “Però si en Leo les marca sempre! És increïble el que fa en Leo, és un futbolista imprevisible”.
La conversa arriba al final. Somriu quan se li recorda que ha passat de ser entrenat pel tipus més temperamental, Klopp, al més calmat, Valverde, (“Tots dos tenen en comú que corregeixen molt de portes endins”, diu), reconeix que la del Barça és la millor plantilla en què ha estat i és instat a definir dos futbolistes amb una paraula. De Messi escull “imparable”. I de Coutinho? “Tímid”. Rialles.
De petit passava gairebé cada dia al costat de Maracanã i em deia: ‘Tant de bo un dia puguis jugar aquí’”
El carrer no era fàcil; en Yuri era amic meu: tenia condicions per arribar a professional però va perdre el cap”
Picar les faltes al Barça? Però si Messi les fica totes! En Leo és un jugador increïble, imparable”