Rubi fa madurar l’Espanyol
L’Espanyol, que pretén canviar de pell, va anar al Bernabeu amb optimisme, novetat important per a un equip que no guanya allà des de temps immemorials. Durant anys s’ha donat per descomptada la derrota i fins i tot els abusos. Després del gol d’Asensio, persisteix la ratxa, tot i que el resultat entra en la categoria de les derrotes honroses, eufemisme que només serveix perquè l’afició dormi igual de malament, però menys fastiguejada.
L’equip va estar a l’altura dels elogis que rep en les últimes setmanes. Dirigit per Marc Roca, que es va acreditar com un excel·lent migcampista en un dels estadis més exigents del món, l’Espanyol va passar per diversos partits. Va patir, però va aguantar, l’enèrgic Reial Madrid que pretén construir Lopetegui. No va decaure després d’encaixar el gol blanc i va millorar tant a la mitja hora final que va merèixer l’empat per joc i oportunitats.
Té mèrit Rubi en un club que corria un perill molt greu en el futbol. L’Espanyol s’havia replegat tant en si mateix que no interessava a l’aficionat comú, al neutral, l’aficionat que s’interessa pels equips segons si li resulten més o menys atractius. Per ra- ons que, en algun cas, van més enllà de l’estrictament futbolístic, l’Espanyol ha estat en els últims anys un assumpte de consum intern, amb un problema afegit: el que no interessava fora del seu àmbit començava a desinteressar a la seva pròpia tribu.
A l’Espanyol gairebé tot l’ha incomodat d’un temps ençà. Un exemple és la cada vegada més escassa afluència a Cornellà, un magnífic estadi, futboler fora de mida, però d’alguna manera desaprofitat. Forma part d’aquell replegament tan nociu del club, en què encara s’exercita la nostàlgia del vell Sarrià. De la mateixa manera que la institució ha perdut trets d’identitat, l’equip s’ha refugiat en un model poc atractiu. Va triar la via especuladora, aguerrida, sense vol.
No és fàcil canviar una dinàmica, però està clar que Rubi té un pla, i no és el pla habitual a l’Espanyol. Amb tot just cinc partits n’ha tingut prou per enviar un doble missatge encoratjador. Primer a la seva afició. Després al futbol en general. Convé veure aquest Espanyol, malgrat algunes limitacions. Ningú no discuteix que la proposta està una mica per sobre de la categoria d’alguns dels seus jugadors, però fins i tot futbolistes menys acreditats volen fer bona lletra.
Si el partit del Bernabeu servia com a examen per mesurar l’autèntica naturalesa de l’actual Espanyol, la nota va assolir el notable. L’equip va jugar amb personalitat davant un Madrid més coral i més local: als sis espanyols titulars es van afegir Mariano, Llorente i Lucas Vázquez al segon temps. Va sortir aplaudit Karim Benzema, però el seu cas continua pendent. Va jugar malament a San Mamés i davant el Roma. Va empitjorar en el duel amb l’Espanyol.
L’última mitja hora de l’Espanyol va espantar al Bernabeu, acostumat a l’amable resistència d’un equip que aquesta vegada es va negar a la derrota. Es va resistir amb joc, personalitat i alguns jugadors destacats: Hermoso cada vegada s’imposa més a la defensa, Borja Iglesias no és cap esteta, però és molt
És clar que el tècnic té un pla i no és el pla habitual al conjunt blanc-i-blau
difícil d’aguantar i sorprèn amb recursos inesperats, i Marc Roca té una gran presència com a migcampista. Juga bé, es compromet defensivament, pensa ràpid i disposa d’un recurs de primer nivell: la seva precisió en la passada rasa i vertical que actua com un làser entre les línies defensives dels rivals.
Després de tant de temps d’anonimat per al gran públic, l’Espanyol s’ha decidit a sortir de la seva closca. No fa tant, Marcelo Bielsa va treure l’Athletic de l’entotsolament que amenaçava de destruir-lo com a equip i gairebé com a club. Amb determinació i poc soroll, Rubi està disposat a fer el mateix al RCD Espanyol.