‘Lucky man’
Has anat alguna vegada al Camp Nou? La música tronava i feia tremolar les parets de xapa del local, però l’Emil se les va empescar per fer passar la seva curiositat entre el soroll eixordador. A l’entrada del bar, un grup de gambians cremava la nit de Banjul ballant amb moviments sensuals i els malucs ben a prop. L’Emil era bastant més jove que jo, gastava aquella edat en la qual un creu que sap solucions a problemes que no té i esperava la meva resposta amb la mirada curiosa, expectant als detalls. –Digue’m, has vist Messi en directe? La sala estava en penombra i el fum tacava les ombres, però em vaig reconèixer en aquella fascinació adolescent de l’Emil: el Camp Nou.
Quan era un nen, vaig ser un grapat de vegades a l’estadi. Jugava a futbol en una penya barcelonista i a l’entrada feien els ulls grossos si els ensenyaves la
L’Emil era bastant més jove i esperava la meva resposta amb mirada curiosa: has vist Messi en directe?
fitxa. Els meus pares vivien a quatre passes del camp, així que sempre hi anava caminant amb en Carlos i en Sergio, companys d’equip i amics del barri. Érem unes criatures i quan ens avorríem, fèiem una pilota amb el paper de plata de l’entrepà i jugàvem a encertarla al clatell d’algun soci de tribuna que, cinc files més endavant, insultava Bakero per passar una pilota cap enrere o deia ase a Laudrup per no xutar.
El ritual d’anar al camp em continua captivant. La temporada passada vaig fer entre diversos viatges africans una visita al Camp Nou –gràcies, Jaume– per anar al Barça-Girona i vaig recuperar aquell embruix adolescent del temple culer. Les urgències a l’entrada, les presses nervioses, la mirada cap a les grades per percebre la immensitat, l’aroma d’herba molla o la crepitació de la cansalada a la planxa de bar.
En aquell partit, Messi va remuntar el gol gironí amb una falta per sota de la barrera i va obrir la porta a una golejada d’excessos. Vaig gaudir de cada assistència de l’argentí, cada driblatge, amb la mateixa emoció ansiosa de la meva filla Lena quan xarrupa en dues mil·lèsimes de segon el Cacaolat. Amb la innocència despreocupada de gaudir de cada gota sense pensar-ho i l’esperança impossible que no s’acabi mai fins al glop final.
Potser la felicitat és aquell instant fugaç d’anhelar l’eternitat, ja sigui davant una obra d’art extraordinària, davant un paisatge bonic, en el sexe o bevent un Cacaolat. Segurament Messi és el més semblant a la felicitat amb una pilota perquè voldríem que fos etern encara que sapiguem que no ho serà.
En aquell bar fosc de Banjul, l’Emil continuava esperant una resposta i em mirava impacient.
–Sí, he vist Messi al Camp Nou –vaig dir per fi.
L’Emil ni tan sols em va deixar continuar. Va fer cara d’emoció i va inclinar el cap abans de parlar:
–Messi on live! Wow!, lucky man, Xavi. Lucky man.
I jo sabia que l’Emil tenia raó.