El pragmatisme de Pere Aragonès
Pere Aragonès, vicepresident de la Generalitat, responsable d’Economia i dirigent d’ERC, desenvolupa un discurs que combina propostes pràctiques de gestió i negociació amb el Govern amb referències que la clau de l’acord rau en el reconeixement del dret d’autodeterminació. Així ho va fer, últim exemple, en el curs d’una acte empresarial a la Cambra de Barcelona aquest dimecres (vegeu La Vanguardia de dijous passat).
Aragonès va parlar sobre el deute de la Generalitat, 77.500 milions d’euros, una de les principals lloses que pesen sobre l’economia catalana. I es va centrar en el 70% d’aquesta muntanya de passiu, 54.400 milions, que la Generalitat deu a l’Estat a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). Magnitud que transforma aquest afer econòmic en completament polític. Catalunya, com la resta de les onze comunitats autònomes que tenen el FLA de creditor principal i gairebé exclusiu, no pot tornar aquests diners a l’Estat. Negociar una fórmula política per saldar aquest deute és l’única sortida.
Per al creditor, aquesta incapacitat de pagament no és una sorpresa. La Hisenda espanyola ho sap des de fa molt de temps. L’anterior ministre responsable d’aquesta cartera, Cristóbal Montoro, ja havia presentat un pla per amortitzar-la en deu anys i deixar-la a zero. Però entre l’oposició de part dels seus col·legues de Govern i la por de la ira de Brussel·les la cosa es va abandonar. Però ja des d’aquell moment va quedar clar que la sortida no seria el pagament sinó alguna forma de renúncia o quitament de la major part d’aquell deute.
L’últim Govern genuïnament convergent, amb Andreu Mas-Colell al capdavant dels afers econòmics, va rebutjar sempre les primeres insinuacions que es podria obrir una negociació sobre l’oblit del deute. Per al conseller, aquesta alternativa, a més d’humiliant políticament, implicava un estigma en l’historial creditici de la Generalitat i no preveia, fins i tot al contrari, cap millora substancial en les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat.
El camí defensat per Mas-Colell era aprofitar l’empenta d’una futura recuperació econòmica que permetés tant el pagament d’aquells compromisos financers com el retorn als mercats internacionals de col·locació de deute. Mas- Colell va rebutjar doncs estirar la proposta de Montoro. Esclar que, quan ho va deixar, el deute amb el FLA era de 43.000 milions, ara són 11.000 milions més... i pujant.
No és aquesta l’única realitat que ha canviat des d’aleshores. Aragonès ha de fer front a les creixents demandes d’amplis sectors socials que reclamen solucions, recursos, per als seus problemes. Des de la sanitat, a l’educació, passant pels mossos, els bombers o els funcionaris, en un precipitat compendi dels conflictes més recents. Exigències que aniran a més a mesura que creixi la distància entre les necessitats dels ciutadans i els recursos de la Generalitat.
En la seva conferència a la Llotja de Mar d’aquesta setmana, Aragonès va avançar idees en un terreny en què ni Mas-Colell ni tampoc el seu predecessor i mentor al Govern, l’exvice president Oriol Junqueras, no havien entrat. Va apuntar que, primer, s’havia de quantificar quant d’aquest deute es devia al mal finançament de Catalunya i per tant no havia de considerar-se com a tal. I, després, va assumir la negociació sobre una reestructuració del deute amb l’Estat, que va considerar ineludible, per convertir-la fins i tot en perpètua, sense venciment i per tant inexigible. També hi va haver, en aquest front sí, una elevada dosi de realpolitik espanyola: perquè aquesta reconversió sigui possible s’ha de realitzar en el marc d’una negociació que inclogui totes les comunitats autònomes. Catalunya seria la que obtindria més recursos, per ser la més endeutada, però no seria l’única.
No hi ha propostes formals del Govern de Pedro Sánchez sobre la taula i la fragilitat de la conjuntura política redueix les possibilitats a curt termini. El gruix del deute del FLA es concentra en comunitats (Catalunya, València, Andalusia, Castella la Manxa i Balears) en les quals el PP, primera força parlamentària i ariet d’una dura oposició a Sánchez, no governa. La pressió és més baixa.
A l’efecte dels comptes públics catalans, una condonació de deutes amb l’Estat tindria efectes positius immediats. Entre la proposta de Montoro, que significava una reducció anual de 4.000 milions, al deute perpetu, que faria innecessàries les devolucions, existeix un ampli ventall de possibilitats d’alleujament.
Qualsevol d’aquestes sembla més ambiciosa que el famós Annex a la Declaració de l’inici del procés de creació de l’Estat català que Junts pel Sí i la CUP van firmar el novembre del 2015. El document es limitava a assenyalar, amb referència al deute, que “així mateix, el futur govern ha d’establir un calendari de reunions amb els responsables de la banca resident per estudiar la possibilitat de renegociació del pagament dels interessos amb finalitats socials”.
Aviat es podran quantificar els possibles avenços en aquest front. Dimarts es reuneix la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, a la qual el Govern anirà reclamant deutes de l’Estat per 7.607 milions. Després, vindrà la reunió de la comissió d’estudi del nou sistema de finançament, que també se celebrarà ben aviat i a la qual el Govern no havia acudides de la seva constitució.
El Govern necessita recursos per atendre la creixent inquietud social; un quitament de deute podria aportar-los