Natàlia Cerezo
ESCRIPTORA
L’escriptora Natàlia Cerezo debuta amb un llibre de relats, A les ciutats amagades, que ha tingut bona acollida de crítica i públic. Les seves protagonistes són nenes o joves que observen la realitat des dels marges.
Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985) debuta amb el llibre de relats A les ciutats amagades
(Rata) i ho fa per la porta gran. Des d’aquestes pàgines, Sergi Pàmies lloava el llibre, especialment l’últim dels contes, Com pot ser que aquest home sigui el meu pare?,
amb frases com aquesta: “El més magnètic és el control dels detalls i un mètode d’observació que és alhora serè i angoixat, en què les aparences no juguen a ser el que no són, sinó que s’imposen com a trasbalsadores veritats”.
Tot i que va escriure els relats abans dels 30 anys, respiren maduresa. A què ho atribueix? Feina, feina, feina. Soc incapaç d’escriure sense treballar els contes a fons. Hi ha molta feina i potser això és el que dona aquesta impressió. Jo no els veig madurs, però sí que és veritat que cada conte trigo mesos a fer-lo. El que menys vaig trigar, tres setmanes.
Reescriu molt, descarta?
Això és com la tela de Penèlope. Escrius deu línies i l’endemà les esborres i les tornes a escriure... Algun conte l’he escrit tres o quatre vegades des de punts de vista diferents i m’he quedat el que funciona més bé. És una mica allò de prova i error, i només ho pots saber si penques.
Diu que escriu per a si mateixa, que no escriu per publicar. I tot i així té un alt grau d’exigència. Els passava a Josep Lluís Badal, que era professor del meu institut, que me’ls comentava i m’encoratjava perquè escrivís, però mai amb la publicació com a meta. Però és igual que ho llegeixi algú: l’exigència hi havia de ser. Encara hi ha contes que ara hauria canviat, perquè soc molt perfeccionista, gairebé fins a l’obsessió.
I li agrada ensenyar-los?
No, perquè és una cosa molt íntima. Com a màxim l’ensenyava al meu company, però per una qüestió pràctica, perquè em digués si funcionava o no.
I com és que publica?
Badal em va demanar permís per ensenyar els contes a Iolanda Batallé, editora de Rata, i quan els va llegir em va dir que els publicava.
La seva mare lluitava perquè llegís i vostè volia viatjar. Llavors li va dir que si llegia, podria viatjar tant com volgués. Suposo que era metafòric, però vostè ha viatjat força. Sí, per sort he pogut fer les dues coses. I també va ser una sort que la mare em convencés així, perquè a partir d’aleshores vaig començar a llegir sense descans, i de vegades d’amagat i tot.
La mort prematura de la seva mare ha influït en els seus relats? Hi ha autoficció? Hi pot haver alguna referència, però no hi ha autoficció, gens. Només hi ha les fotos del càmping on anava de petita perquè vaig pensar que hi encaixarien.
El càmping és a Gualba i vostè el crema només començar el llibre. Es va cremar de debò? És el paradís perdut? Em penso que a mitjans dels anys noranta es va cremar la muntanya i van tancar el càmping. Era el lloc ideal quan ets petit, perquè tens una llibertat que no tens en un altre lloc, no estàs tan enganxat als pares... Em semblava un lloc interessant per als contes.
Què en pensa del que va dir Sergi Pàmies?
Vaig flipar quan vaig començar a rebre watsaps de tothom. I encara més quan vaig llegir la columna, em va afalagar molt.
Pàmies parla de l’últim conte, una adolescent que acompanya el seu pare camioner en un viatge de feina. Què la va dur a escriure aquesta història? No ho sabria dir, però és el que em va resultar més fàcil i li tinc molt de carinyo. Un conte que només he trigat tres setmanes a fer!
Ah, és aquest. Llevat del final, que em va costar més, tot va sortir molt natural.
Els relats són més aviat rurals, hi surten poques ciutats. Per què aquest títol? Volia fer com que cada personatge fos prou complex per donar la idea que té una ciutat laberíntica per dins, però potser no ho vaig acabar d’aconseguir. Tot rau en la complexitat de les persones i en el punt de vista.
Els comentaris que fan Josep Lluís Badal i Marta Orriols al llibre coincideixen a dir que els finals dels contes fan rumiar i que obliguen el lector a aturar-se i reflexionar. Badal parla de novel·les condensades. Ara em resultaria molt difícil escriure novel·la. M’agrada aquesta condensació del conte. És la teoria de l’iceberg, que només deixa veure un 10%. No m’agrada donar-ho tot mastegat.
Escriure forma part de la seva vida?
No és imprescindible, perquè no em vull posar més pressió de la que ja em poso. Vull que sigui una part de la meva vida, però una part maca. Si estic massa trista o massa contenta, no m’hi poso perquè crec que no és el moment. I no només és escriure: potser un 80% de la feina és més pensar que no teclejar. No vull sentir-ho com si fos una obligació.
Quan comença a escriure d’una manera deliberada?
Als quinze anys amb Badal. Em va ensenyar a llegir entenent les coses. No era conscient que era un tros d’escriptor i li passava les coses que escrivia sense pudor.
Com se li acut fer un conte sobre una nena operada del cor que se’n va de colònies i ha d’amagar la cicatriu? Al principi també passava al càmping i li vaig canviar el punt de vista. És un personatge que és al marge, que va de colònies, però no està amb la resta del grup.
Als contes hi surten més personatges que estan al marge.
Jo quan era adolescent era una mica així, no acabava d’encaixar enlloc, i amb el temps em vaig adonar que aquests personatges donaven molt joc. Llavors no m’ho semblava, però trobo més interessant mirar les coses amb distància. Des del marge es veuen més coses.
Se sent despullada amb la publicació del llibre?
Una mica bastant, però no és una sensació dolenta. Escriure, al final, és molt íntim, encara que tot sigui ficció. I que et llegeixi tanta gent, fa una mica de vertigen.
“Si estic massa trista o massa contenta, no escric perquè crec que no és el moment”
“Vaig flipar quan vaig començar a rebre watsaps; la columna em va afalagar molt”