Un Pérez de Rozas penjat d’una Leica
El meu oncle Kike ens ha deixat als 88 anys. Sens dubte va ser un dels millors fotoperiodistes de la segona meitat del segle XX a Espanya. Juntament amb els seus germans Carlos i Manolo –amb qui va formar un equip inseparable i insuperable–, va pertànyer a la segona generació de la saga dels Pérez de Rozas. Era fill de Carlos Pérez de Rozas Masdeu, el fundador de la dinastia ara fa un segle. Dels prop d’un milió de clics que va fer la família de fotògrafs durant més de 70 anys –dels quals uns 800.000 es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona–, una part molt important estan fets a través dels ulls d’en Kike. Barceloní de naixement, probablement és un dels professionals del periodisme que va obtenir més fotos de la nostra ciutat. Amb la seva inseparable càmera Leica va fotografiar sense parar tot el que passava durant diverses dècades. Amb en Carlos, el meu pare, va compartir la feina de carrer, i amb en Manolo, la de l’entranyable laboratori fotogràfic de la ronda Universitat. Allà, en un espai reduït però ple d’energia, s’estimava la vida i la professió amb una intensitat que es mantenia cada dia de l’any.
Els milers d’imatges que van arribar a fer els molts Pérez de Rozas aquelles tres generacions sempre van ser firmades amb el segell del cognom. Per això es fa tan difícil saber qui d’ells va fer cada instantània. Els que hi érem més a prop, però, sabem que en Kike va ser qui va gaudir fent les fotos de l’arribada dels Beatles el 1965, o la del diumenge de Rams del 1966 en què apareix un colom captat meravellosament davant la façana de la Catedral, plena de gent amb les palmes celebrant la festa. Aquesta imatge, com tantes altres de les que va fer, va ser la portada pòster de rotogravat de l’endemà en aquest diari. Dels seus viatges, sempre amb la màquina penjada al coll, parlava especialment del que va fer als anys seixanta als Estats Units amb motiu del llançament d’un dels Apolo. Va treballar per a agències com Cifra Gráfica (EFE), per a la seva estimada La Vanguardia com a membre de la saga, que sempre va ser una pinya, i en nombroses revistes. I com Pérez de Rozas, durant molts anys lliurava cada mes una col·lecció de les millors fotografies –ep!, en paper– a l’Arxiu Fotogràfic de la Ciutat de Barcelona.
L’apassionaven tant les motos que fins i tot va arribar a participar en alguna cursa. La música sempre era present a casa seva, i moltes vegades se sentia la veu de Frank Sinatra. La seva passió juntament amb el periodisme va ser la seva dona, la Mari Carmen. Amb ella va compartir dies meravellosos al seu apartament de Calella davant del mar. Allà va llançar les cendres de la meva tia, i allà també hi haurà les seves. Les aigües del Mediterrani els tornaran a unir definitivament. No van tenir fills, i per això va ser un pare per als meus nou germans i per a mi. Vam compartir aquell fantàstic pis de la ronda Universidad, la millor imitació de la cabina dels germans Marx. El laboratori fotogràfic artesanal era el centre d’aquella casa i un dels llocs de la terra on apareixien màgicament milers d’imatges penjades amb pinces del lloc més insospitat. Va ser una convivència alegre i plena de passió periodística. També hi va haver moments durs, amb llàgrimes, com quan un dia va tornar de cobrir una explosió amb víctimes en una botiga de petards al barri de Sants. Era abans de la nit de Sant Joan. Va fer la seva feina amb el cor encongit, amb tota professionalitat, però després de donar el rodet a en Manolo perquè el revelés i tirés les còpies, es va ensorrar i es va posar a plorar desconsolat. Aquest era en Kike. Amb en Manolo, l’últim Pérez de Rozas de la segona generació, l’acomiadarem sabent que va ser una persona que va estimar un ofici. Com deia el mític fotoperiodista francès Henri Cartier Bresson, “és tan senzill com captar l’instant decisiu”. Ell va néixer per a això. Sempre va voler fer el mateix: un clic rere un altre, d’ençà que va veure el seu pare a la ronda fent el més bonic del món, ser periodista, ser fotoperiodista. I en Kike era dels grans.