Objectiu complert
Valverde havia guanyat sis medalles en la seva recerca de l’or
Sabia que no podia fallar, que no podia fallar-li a la gent i a la selecció. Ha estat una emoció increïble”
He controlat l’esprint fins que ha arribat la meva distància. M’han deixat tota la responsabilitat”
Retirar-me ara? Ni de conya! Amb aquest mallot tan bonic... ara caldrà lluir-lo, oi?”
Retirar-me? Ni de conya! Amb aquest mallot tan bonic... caldrà lluir-lo, oi?” Alejandro Valverde va plorar a la meta, va plorar en la primera declaració oficial a la televisió i va tornar a donar curs a les seves emocions al podi, als acords de l’himne espanyol. Però després, recuperat de tantes abraçades i felicitacions, després de celebrar el triomf amb la seva família i amb els seus companys, va tornar a ser el mateix de sempre. Senzill i directe en les seves declaracions. Com ho era al principi de la seva carrera, quan semblava destacar tan sols per la seva punta de velocitat. Com ho va ser després de transformar-se en un home de clàssiques de primera categoria. O quan va ser capaç d’arrabassarli una sensacional etapa al mateix Lance Armstrong en el Tour 2005, a Courchevel. Llavors va dir que era el dia més feliç de la seva carrera esportiva... sense saber lògicament tot el que li havia d’oferir el destí.
“Han estat molts anys lluitant per això i al final s’ha aconseguit”, va dir ahir. És cert que el títol Mundial sempre va ser un dels seus objectius. Amb dues plates i quatre bronzes, sempre havia topat amb algú millor, més astut o més afortunat. Fins ahir. “La selecció ha sabut estar al seu lloc a tota hora, tots atents, tots de deu. I jo he controlat l’esprint fins que ha arribat la meva distància. Ha estat un esprint llarg i m’han deixat a mi tota la responsabilitat. A uns 300 metres he arrencat, aquesta és la meva distància, m’he dit... encara no m’ho crec”, va comentar.
No és fàcil guanyar quan es competeix amb el cartell de favorit clavat a l’esquena. Qualsevol moviment en fals, qualsevol intent en el moment equivocat passa factura. En primer lloc, Valverde havia de ser aquí ,un concepte ciclista que sembla fàcil i és complex de manera endimoniada. Quan cal desgastar-se per ficar-se en l’atac bo? Quin és l’atac bo? I, després, a més, cal saber rematar. Aquí l’experiència dels seus 38 anys ja no és un grau, és tot un màster.
Però tot això conforma una tremenda responsabilitat, que el mateix campió mundial va expressar amb senzillesa: “Sabia que no podia fallar, que no podia fallar-li a la gent i a la selecció. Ha estat una emoció increïble”. La majoria hauria sucumbit tenallat pels nervis.
La carrera de Valverde ha tingut alts i baixos, malgrat una tremenda regularitat. I s’explica per dos incidents especialment greus: va passar dos anys sense competir (2010 i 2011) atrapat per l’operació Port. Llavors es va dubtar, erròniament, de la seva capacitat per tornar a l’elit. Entrenar-se durant dos anys sense competir és duríssim.
I l’any passat, en la primera etapa del Tour de França, va tenir una caiguda tremenda i es va fracturar una ròtula. Una lesió greu i encara més a una edat esportivament avançada. Però també ha estat capaç de tornar amb un nivell excel·lent. “Quan estava recuperant-me pensava a tornar, però no a tornar a aquest nivell. Porto un any sensacional, amb 14 victòries, i totes bones! Quin any!”, va dir ahir.
Sabia que podria trobar-se davant la seva última oportunitat. “Gairebé havia llançat la tovallola amb el Mundial. Al matí estava un xic nerviós, la veritat. Però a l’autocar hem començat a fer bromes...”. I ara? “Ara a lluir l’arc de sant Martí. Competiré en el Giro de la Llombardia i a veure si el lluïm bé”. Valverde ha estat segon dues vegades en aquesta clàssica de la tardor.