Elles volen ser ‘Perdidos’
‘Manifest’, que emet HBO España, manté viva la tradició de les estrenes de ciència-ficció que intenten repetir l’èxit de l’illa
A la televisió americana hi ha una tradició no oficial que sempre es repeteix: entre les estrenes dels principals canals sempre hi ha una sèrie que mira de recrear l’èxit de Perdidos. N’hi ha poques que siguin tan evidents com Manifest, que emet l’HBO España cada dimarts. Arrenca amb un avió que experimenta turbulències i, quan els passatgers aterren, descobreixen que tots els seus éssers estimats es pensaven que havien mort en un accident. Però això no és tot. El problema és que, el que per a ells era un vol de cinc hores, per a la resta del món van ser cinc anys sense saber res d’ells. Tornen i es troben els seus fills crescuts, les seves parelles refent la vida amb altres persones, els seus llocs de treball ocupats per altra gent... i amb un sisè sentit. Ja tenim drama humà i misteri, la recepta infal·lible de Perdidos, amb un vol que desafia la lògica.
La recepta sol incloure una trama amb tocs de ciència-ficció però que intenta ser accessible al públic no habituat al gènere. Se sol emfatitzar el drama humà per dissimular o directament amagar la veritable natura de la sèrie fins que el públic estigui enganxat. Fringe (2008), per exemple, va trigar a revelar que anava de realitats paral·leles. Moltes sèries intercalen flashbacks i flashforwards com la literal Flashforward (2009) o la fantàstica Once upon a time (2011). Els episodis solen acabar amb cliffhangers que alimenten una mitologia que sembla que no té ni cap ni peus. The event (2010) rematava l’episodi pilot amb un avió que desapareixia a l’aire tot i que en realitat anava d’extraterrestres exiliats, i la inofensiva Terra nova (2011), sobre els humans viatjant a la prehistòria amb els dinosaures, sembrava interrogants per donar-li un regust més perdut.
Per rematar-ho, els canals venen les sèries amb referències (com els avions) o publicitant que entre els implicats hi ha noms clau de l’illa. Howard Kitsis i Adam Horowitz, els creadors de Once upon a time, eren guionistes del vol Oceanic 815, com Brian K. Vaughan, el responsable de La cúpula (2013), que no aïllava els seus personatges en una illa sinó en una cúpula invisible. I J.J. Abrams també va intentar repetir la jugada com a productor, ja fos amb Fringe o el 2012 amb els presos desapareguts d’Alcatraz o aquella realitat de Revolution, on l’electricitat deixava de funcionar i amb Elizabeth Mitchell (la Juliet, una altra de l’illa).
I què tenen en comú gairebé totes aquestes sèries? Es noten massa les intencions. Com que l’espectador ja no manté la mateixa bona fe cap al desenvolupament de les mitologies, desconfia ràpidament del misteri. Hi ha un sector del públic que encara està paint el desenllaç de Perdidos, emès el 2010. La seva obsessió per repetir el motllo els resta personalitat. Si a això s’hi afegeix que solen perdre brillantor després de presentacions concebudes per enganxar, ja tenim els motius pels quals solen començar bé d’audiència i topen de cara amb la realitat després de pocs episodis. Flashforward, The event, Terra nova i Alcatraz només van tenir una temporada, i Revolution i La cúpula van ser cancel·lades sense tenir un final. De moment Manifest ha arrencat als EUA com un èxit d’audiència, però té tots els ingredients per seguir aquest patró. És massa òbvia i descafeïnada, com gairebé totes les successores de Perdidos.