Una família disfuncional
L’argentí Claudio Tolcachir torna al Temporada Alta i al Romea amb el seu gran èxit teatral, però aquesta vegada dirigint actors catalans
La omisión de la familia Coleman, de l’argentí Claudio Tolcachir, torna a Barcelona, on ja es va poder veure fa anys i va obtenir un gran èxit, però aquest cop amb actors catalans i al teatre Romea.
Fa 14 anys que gira pel món. I no para: tot i que va néixer i es va estrenar en una casa particular de Buenos Aires en comptes d’un gran teatre, s’ha convertit en tot un clàssic contemporani. I ara L’omissió de la família Coleman torna a Catalunya, on ja es va poder veure fa anys al Festival Temporada Alta, al Teatre Lliure i al Borràs, on va aconseguir un gran èxit amb el seu poderós retrat d’una família disfuncional, amb pare absent, mare infantil, fills alcoholitzats i retardats, i en la qual tots estan tan desesperats que tan sols pensen a sobreviure, no els importa ningú més i no s’imaginen buscar la felicitat de l’altre. Això sí, no torna amb la companyia d’actors argentins habitual, que justament aquests dies està de gira per Granada, Saragossa, Palma, Madrid i València. Per primera vegada el director del muntatge, Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975), el dirigeix en un altre idioma i amb altres actors. Ara l’accent de Buenos Aires deixa pas a l’escenari al català, amb traducció de Jordi Galceran i amb una família escènica formada per Francesca Piñón, Bruna Cusí, Roser Batalla, Sergi Torrecilla, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Biel Duran i Josep Julien. Una família plena de silencis i de violència i unida just per la presència de l’àvia. Una família també que debutarà avui i demà al Teatre Municipal de Girona dins el Festival Temporada Alta i que a partir del 26 d’octubre estarà al Romea barceloní.
“No hi ha res amb què es pugui comparar”, somriu Tolcachir quan parla dels 14 anys que fa que gira la versió original dels Coleman. “El públic s’hi ha vist reconegut des de Xangai fins a Dublín o Nova York, i els personatges han generat una empatia molt directa. L’obra és universal, cosa que no sabia quan la vaig fer. Vaig escriure una història molt senzilla per a una sala molt petita suposant que ens hi estaríem dos mesos”, recorda l’autor i director.
I és que el muntatge va néixer a la mateixa casa de Tolcachir. Allà es va estrenar –el bany, la porta d’entrada, la sala, tot era real– i hi cabien 50 espectadors per veure-ho des del passadís. Ben aviat es va convertir en un dels referents del nou teatre argentí. “El món en què volia entrar –explica el director– tenia a veure amb una cosa que mirava i miro de la societat, una mena de comportaments que té a veure amb un cert egoisme, amb no fer-se càrrec de les coses, un comportament familiar molt particular, barreja del que solen tenir d’horrorós i graciós les nostres famílies i les nostres relacions. Depèn de com estiguis, et pot fer molta gràcia o mal. M’obsessionava com podia mostrar que es torna natural una cosa que és tremenda, la violència, l’abandonament, deixar que l’altre es vagi enfonsant i veure-ho sense fer-hi res. I alhora explicar-ho amb molt d’humor, perquè per mi és fonamental”.
Una obra en què l’única comunicació és la violència, que els personatges viuen amb naturalitat –“Tots construïm un equilibri per sobreviure; en això són bastant normals, aquests personatges”, diu Tolcachir– i que “els actors de Barcelona van entendre molt bé, no com una història argentina sinó d’ells”. “No és la repetició del que vam fer amb l’altre elenc perquè cada actor és únic. El que em diverteix més és què hi ha de nou en un actor que pugui brindar al personatge. I cadascun ha regalat al seu rol particularitats molt fines”, diu.
‘L’omissió de la família Coleman’ és la primera versió que Tolcachir dirigeix d’aquesta obra que fa 14 anys que gira