Dur revés per a la banca
LA banca espanyola ha patit un dur revés judicial i econòmic –reflectit ja en la caiguda de les seves accions en borsa– per culpa d’un canvi de doctrina del Tribunal Suprem. Aquest ha modificat la seva jurisprudència dictada el 28 de febrer passat i determina ara que són les entitats bancàries les que han d’abonar l’impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures públiques de les hipoteques, una cosa que fins ara feien els seus clients en funció de la legislació vigent.
La nova sentència interpreta el text refós de la llei de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD), així com el seu reglament, i conclou que no ha de ser el prestatari el subjecte passiu d’aquest últim impost en les escriptures notarials de préstec amb garantia hipotecària, com la seva jurisprudència anterior sostenia, sinó l’entitat que presta la suma corresponent. Per això té en compte que el negoci inscriptible és la hipoteca i que l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i la ulterior inscripció d’aquells negocis és el prestador, que només mitjançant l’esmentada inscripció podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que deriva de la hipoteca.
Les associacions de banca, de caixes d’estalvis i de cooperatives de crèdit han declarat que assumeixen la sentència. El cert és que no els queda cap altre remei. Això pot suposar importants pèrdues per al conjunt d’entitats, que en principi s’estima que poden oscil·lar al voltant dels 4.000 milions d’euros. Aquest és el marge de daltabaix econòmic que se sospesa en mitjans jurídics i financers en el cas que reclamessin la devolució dels imports corresponents tots els clients que hagin contractat una hipoteca en els últims quatre anys.
A Catalunya el tipus d’aquest impost és de l’1,5% sobre l’import prestat. Per a una hipoteca mitjana de 190.000 euros l’impost per reclamar, per tant, seria de 2.850 euros. El Tribunal Suprem no especifica si la sentència té caràcter retroactiu o no, però l’impost prescriu al cap de quatre anys, per la qual cosa en principi el canvi de criteri només afectaria les hipoteques constituïdes en aquest període. No és aquesta l’opinió, no obstant, de molts bufets d’advocats ni de les associacions de consumidors, que pensen que tota persona amb una hipoteca viva té dret a reclamar no només aquest impost sinó també la devolució de la totalitat de les altres despeses de formalització d’una hipoteca, com ara notaria, registre de la propietat, gestoria i taxació. Tot això augura una allau de demandes als tribunals, que són els que hauran de decidir, la qual cosa contribuirà sens dubte a col·lapsar la seva ja sobrecarregada agenda de treball. Si el Tribunal Suprem hagués estat més explícit en la sentència hauria evitat molts problemes i despeses innecessàries.
Les associacions de la banca, de les caixes d’estalvis i de les cooperatives de crèdit, que recalquen que el sector sempre ha complert amb la normativa legal vigent, fan bé d’exigir més seguretat jurídica i unes regles clares i predictibles per a un mercat tan important per a l’economia del país com l’hipotecari. Els canvis a què els obliga la sentència no només els provocaran importants pèrdues econòmiques, sinó que els obligaran a revisar tota l’estructura de costos relativa a la concessió d’hipoteques. El més probable és que, de cara a les noves que es firmin a partir d’ara, l’import de l’impost sobre actes jurídics documentats i altres despeses que els correspongui pagar acabin per repercutir novament –d’una manera o altra– sobre els clients.