Inversors
El passat 26 de setembre a Nova York, en el context de la setmana de l’Assemblea General de las Nacions Unides, vam tenir ocasió de presentar el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, davant màxims responsables d’alguns dels principals actors financers globals. En total, 20 persones a porta tancada en una reunió que va durar una hora i mitja. Entre els inversors hi havia Steven Schwarzman, el president executiu i fundador de Blackstone, que ha invertit més de 24.000 milions de dòlars a Espanya; Dawn Fitzpatrick, directora d’inversions de Soros, amb una exposició similar, i els presidents de Lone Star, Centerbridge, Providence o Brookfield, amb inversions a Espanya d’entre 5.000 i 12.000 milions de dòlars cada un.
Aquests inversors, que rarament es troben en una mateixa sala, sumen bilions (trilions americans) de dòlars invertits en diferents actius a tot el món. Se’ls hi van unir els presidents de Morgan Stanley o AiG i alts executius globals d’altres actors financers com Citi, Merry Lynch, American Express o McKinsey & Company.
La reunió no va tenir un guió prefixat. Després d’una brevíssima presentació, el president Sánchez va contestar a les preguntes i comentaris, de vegades molt precisos, de cadascun dels participants. Els temes tractats van incloure la consolidació fiscal, les reformes impositives, el Brexit, la governança a Europa, la crisi humanitària a Veneçuela, la legislació bancària, el canvi de model energètic, la productivitat, l’educació, Catalunya, la ciberseguretat i les relacions transatlàntiques.
La reunió va ser off the record i confidencial, però m’agradaria comentar-ne obertament tres aspectes generals, sense entrar en detall.
En primer lloc, els inversors van acudir-hi amb un esperit positiu cap a Espanya. Això pot estranyar tenint en compte com veiem diàriament les nostres misèries. Però aquests inversors globals estan obligats a veure també les misèries dels altres. Necessiten invertir els fons que administren, i ara com ara de països de l’OCDE d’una dimensió similar o més gran amb capacitat de creixement a curt i mitjà termini n’hi ha pocs. Alemanya, França i el Japó semblen estar estancats. Els Estats Units poden trobar-se al pic del període de creixement més llarg de la seva
A la gent informada –ho veiem als fòrums internacionals–, el tema català els causa més perplexitat que preocupació
història. El Regne Unit i Itàlia donen molt poca seguretat als inversors per raons òbvies. En canvi, Espanya, amb tots els seus problemes, pot créixer o decréixer depenent en gran part de com ho fem. Els cicles de creixement d’Espanya duren de mitjana 31 trimestres amb creixements acumulats d’un 20% del PIB. I estem en el trimestre 19 amb un creixement acumulat de tan sols el 9%. Prenent aquesta constant, el recorregut de creixement pot ser llarg. Només necessitem que els vents de cua internacionals no canviïn abruptament (especialment l’estabilitat de la Unió Europea i els tipus d’interès del BCE), i que el Govern mantingui l’ortodòxia fiscal dins dels límits que permeti la UE i preservi certa flexibilitat laboral que permeti anar adaptant el teixit productiu als nous canvis tecnològics.
En segon lloc, em va semblar interessant la reflexió sobre els populismes a Europa i a Espanya. Cal tenir en compte que, justament aquell dia, el Govern italià va alarmar els inversors globals en anunciar que se saltava els límits del dèficit públic acordats amb la UE augmentant-los per força de l’1,7% al 2,4% del PIB. El populisme antieuropeu campa al seu aire a Itàlia, al Regne Unit i a molts països d’Europa de l’Est, i és molt present a pràcticament la resta dels països europeus tret d’Espanya. Al nostre país no hi ha partits polítics rellevants contraris a la UE i això és molt atractiu per als inversors estrangers.
I per últim, el tema català. Com hem comprovat altres vegades en altres fòrums internacionals, a la gent ben informada el nostre tema intern els causa més perplexitat que preocupació. El president Sánchez va parlar de diàleg dins de la Constitució, va assenyalar que el Govern català té més competències que en qualsevol moment anterior i va posar un exemple que ja va fer servir el dia anterior al Council on Foreign Relations. Vostès s’imaginen el governador de l’estat de Nova York trencant els avisos i resolucions del Tribunal Suprem dels Estats Units? Se l’imaginen en aliança amb una majoria minoritària de l’Assemblea Legislativa de l’estat declarant la independència? I, després de veure’s el Govern Federal obligat a intervenir per reinstaurar l’ordre constitucional, tocant el dos al Quebec? Després de l’estupor, l’explicació: això, impossible a qualsevol país, va ser exactament el que va passar a Catalunya fa un any.
De vegades estem tan ficats en el nostre món, que no fem el mínim esforç per comparar-lo amb d’altres.