Ofenses de ‘prime time’
Al programa televisiu OT s’ha generat una polèmica per la lletra d’una cançó del grup Mecano que conté la paraula “mariconez”. A vegades, certs episodis aparentment petits ens permeten observar tendències de fons d’una societat. Diguem, abans que res, que dues coses són evidents. Primera: l’homofòbia és, malauradament, una realitat i s’expressa de moltes maneres. Segona: la sensibilitat general dels creadors i del públic l’any 1988 –quan es va estrenar la cançó Quédate en Madrid– no és la sensibilitat d’avui. A partir d’aquí, em sembla que en aquesta polèmica s’ha repetit un fenomen que es dona cada dia més, vinculat al judici d’obres artístiques: descontextualitzar i mirar el passat amb ulls del present. Ara és una peça pop, però també ho veiem en pintures o en obres de teatre i cinema. Molts ja n’han parlat i sempre surt com a cas paradigmàtic Lolita, la novel·la de Nabokov.
Tot i que aquest és un debat apassionant, vull tirar cap una altra banda. Em crida l’atenció el mecanisme de l’ofensa i de la solidaritat amb l’ofès de torn, que descriu una selecció gens innocent per part del mainstream .La mateixa societat on la gent jove jutja amb tanta severitat la lletra d’una cançó de fa trenta anys accepta sense problemes, posem per cas, les lletres de cançons noves d’un masclisme arnat (i no em refereixo només al reggaeton), els videojocs d’una violència extrema, o els programes que difonen falòrnies pseudocientífiques i teràpies enganyoses. Per no parlar de com s’accepta que humoristes i monologuistes diguin certes coses d’alguns col·lectius menys organitzats i menys alerta que els gais. Hi ha ofenses –més o menys objectivables– que permeten crear solidaritat massiva molt ràpidament,
Hi ha ofenses que permeten crear solidaritat massiva i d’altres –malgrat la seva importància– que no
mentre n’hi ha que –malgrat la seva importància– mai passaran per un programa televisiu de prime time ,ni serviran per subratllar amb gran satisfacció “el compromís” del jovent amb valors com la tolerància i el respecte. Ara tothom se sent ofès per una cosa o altra, però això no hauria d’impedirnos denunciar els casos clars d’abús i discriminació.
És normal que un jove espanyol d’avui trobi homòfoba l’expressió “mariconez”. El valor de les paraules depèn de cada època. El que no és tan normal és que no es generin polèmiques juvenils equivalents per altres fets que també ofenen, i molt. Uns exemples, a l’atzar: l’escàndol de les clavegueres policials, el dubtós currículum acadèmic d’algú que vol governar Espanya, l’existència del Valle de los Caídos, el processament d’artistes, la impunitat de certes grans empreses, els cops de porra a persones indefenses i pacífiques, i –això també– la presó provisional per a uns polítics i dirigents socials que són acusats de delictes tan discutibles que, fins i tot, són qüestionats per un expresident del Suprem i del Tribunal Constitucional.