Paco i Harry
Dos jugadors, Paco Alcácer i Harry Kane, van tenir un paper protagonista en el recent xoc entre les seleccions d’Espanya i Anglaterra. No només perquè fossin decisius per al resultat marcant algun gol, com en el cas del primer, o donant passades superbes, com en el del segon. Les d’en Paco i en Harry són vides paral·leles, com a davanters forjats amb esforç a qui res no els ha estat fàcil. Per això els tinc simpatia, perquè la seva actitud no ha estat mai la dels divos.
En el cas de Kane, ja fa cert temps que hauria pogut començar a creure-s’ho, per la seva facilitat golejadora. L’ego d’un davanter que marca 56 gols al llarg d’un any, com va fer ell el 2017, sumant totes les competicions en què va participar, hauria pogut inflar-se fins a portar-lo a una borratxera de narcisisme. Cal tenir en compte que aquest registre va ser millor que l’obtingut en el mateix temps per Leo Messi o Cristiano Ronaldo. Però en Harry continua circulant pel camp amb la mirada concentrada i el gest una mica adust, de professional compromès i complidor.
Pel que fa a en Paco, el cas és que no me l’imagino omplert de vanitat. Ni tan sols ara, que les coses li van tan bé al Borussia Dortmund. Sens dubte, hi ha motius per fregar-se els ulls. Al Barça no va tenir grans oportunitats, i amb prou feines va passar de ser un davanter esforçat i batallador que de tant en tant tenia l’habilitat d’aparèixer i marcar un gol. Més eixerit era en Pedro, el Pedrito canari, que al seu dia tampoc no va voler acceptar el paper de reforç habitual de banqueta i va volar cap a altres terres d’Europa, en el seu cas cap al Regne Unit. Amb tot, he volgut centrar-me en en Paco i en Harry perquè m’alegra que, des d’inicis molt treballats, jugadors d’aquest tipus aconsegueixin despuntar. Kane porta avantatge,
Només la NASA –i en el seu defecte Maradona– podria explicar l’òrbita descrita per la pilota rematada per Alcácer
i no els comparo en tot. Ara bé, la presència de tots dos sobre la gespa en el partit que Espanya va perdre per 2-3 davant Anglaterra em va semblar una feliç coincidència, perquè la seva situació actual és un premi just a la seva perseverança i el seu ofici, com a esportistes i com a ciutadans corrents.
En Paco haurà començat a cotitzarse ara, impulsat pels seus gols a la Bundesliga. Va començar la temporada amb una insòlita mitjana d’un gol cada 17 minuts i el seu cop de cap de dilluns passat, quan acabava de saltar a la gespa, no només va ser molt espectacular, sinó demostratiu de les seves capacitats com a rematador. El vol de la pilota cap a la xarxa va descriure una òrbita digna de veure’s una vegada i una altra a càmera lenta al costat d’un equip d’enginyers de la NASA. A ells caldria demanar-los que intentin justificar la trajectòria seguida per l’esfèrica d’acord amb les regles de la gravitació universal i la relació miraculosa entre massa, pes i velocitat de la mateixa. Només la NASA –i en el seu defecte Maradona– podria explicar-ho.