Cèsar August al desert
Els estats cometen atrocitats. Sempre ho han fet i sempre ho faran. És la seva naturalesa, la naturalesa del món. Són bons matant i són bons ocultant els seus crims. Si un surt a la llum diuen que van actuar en nom de l’interès general, pel bé comú, per salvaguardar la pau.
Al llarg de la història, tribus, pobles i societats han acceptat aquestes explicacions, és a dir, la necessitat del mal, el mal banal, geoestratègic, ideològic o xenòfob. Nosaltres no som millors. Les nostres ciutadanies contemporànies també defensen la necessitat de matar per preservar la vida, la nostra vida. Dormim tranquils, acaronats per l’amoralitat de l’estat.
Cèsar August ens va mostrar el camí. Va arrencar dos segles de pau a l’antiguitat clàssica. Va convertir la república romana en un imperi mediterrani i europeu, d’Egipte a Hispània, una pax romana que va pagar amb sang, fins i tot, de la seva pròpia família. Des d’aleshores, August, el primer emperador, ha estat un model per a reis, prínceps i presidents.
A Muhammad bin Salman li hauria agradat ser Cèsar August, el modernitzador de l’Aràbia Saudita i de tot el món àrab. Ho tenia gairebé tot a favor perquè la història l’aclamés com un heroi i sens dubte ho hauria fet si el periodista saudita Jamal Khashoggi no hagués mort com sembla clar que ha mort, assassinat el passat dia 2 al consolat d’Istanbul per un comando a les ordres del mateix príncep, un crim a plena llum del dia que ningú, ni tan sols el seu poderós amic dels Estats Units, no pot tapar.
Trump ho va intentar durant els primers dies del drama però les proves de la intel∙ligència turca eren i són massa evidents. Khashoggi va anar al consolat a recollir una documentació que havia encarregat per poder casar-se i els saudites asseguren que va sortir pel seu propi peu però no n’han aportat cap prova. Els turcs diuen que tenen un àudio que demostra la tortura, agonia i execució del periodista, poderosa veu lliure –i crítica amb l’autoritaris- me del príncep hereu– en un món àrab sense llibertat d’expressió.
Bin Salman té 33 anys. En fa dos que és príncep hereu, càrrec que tenia Muhammad bin Naief, antic ministre de l’Interior, cap de la lluita antiterrorista, el millor amic àrab dels EUA. Bin Salman va ordenar detenir-lo i avui viu en arrest domiciliari. A Trump tant li fa. Mentre pugui vendre armes cares i comprar petroli a bon preu, els crims de la dinastia Saud –entre els quals haver plantat la llavor del gihadisme– no li importen. A més, el seu gendre i conseller per a l’Orient Mitjà, Jared Kushner, li ha parlat molt bé de Bin Salman, el seu aliat en el pla de pau per a Palestina. Kushner li ha demanat a Trump que, per damunt de tot, protegeixi Bin Salman, que és qüestió de poc temps, tot just uns dies, abans que l’atenció global canviï de focus. Igual que el món es va oblidar de seguida de l’autobús dels nens iemenites, aviat s’oblidarà de Khashoggi.
El 2015, Bin Salman va llançar una guerra al Iemen per frenar l’expansió iraniana a l’Orient Mitjà. El 9 d’agost passat, un caça de la coalició que lidera l’Aràbia Saudita va atacar un autobús escolar al nord del país. Hi van morir 40 nens i 11 adults, i 56 nens van resultar ferits. La bomba de precisió era nord-americana, de Lockheed Martin.
Kushner tenia raó. El món va girar full com sempre fa amb les grans tragèdies, les catàstrofes naturals, els desastres humanitaris. L’ONU assegura que 13 milions de iemenites poden morir de fam si la guerra continua, però per a la majoria de nosaltres aquesta xifra és una abstracció impossible d’entendre. Els psicòlegs ho anomenen col∙lapse de la compassió. Sentim més la mort d’una persona que la d’altres moltes. Stalin, expert en genocidis, deia que un mort era una tragèdia i que un milió de morts era una estadística. El nen sirià Aylan Kurdi va aparèixer ofegat en una platja turca el mes de setembre del 2015, quatre anys i desenes de milers de morts després que esclatés la guerra al seu país. Intentava arribar a Europa i Europa, que fins aleshores havia ignorat com havia pogut el drama dels refugiats, va obrir les seves portes.
Per això crec que el príncep no arribarà al tron. No només perquè l’assassinat de Khashoggi és impossible de tapar, no només perquè és l’últim d’una llarga llista de crims i crisis diplomàtiques vinculades al príncep, sinó perquè les transgressions només es toleren fins que tothom sap que tothom ho sap i ara, gràcies a la premsa, tothom ho sap. El reformista Bin Salman, que la setmana vinent anava a saludar l’elit financera internacional a Riad en el marc d’una trobada per captar inversions, ha vist com els seus convidats prefereixen no anar. La seva ambició per diversificar l’economia saudita continua intacta, però ningú no vol fer negocis amb un presumpte assassí.
Bin Salman no serà Cèsar August perquè els mitjans de comunicació s’entossudeixen a saber què li va passar a Khashoggi.
Si Trump hagués pogut, hauria atès el consell del seu gendre. Si l’operació a Istanbul no hagués estat tan agosarada i flagrant, Riad hauria pogut blindar Bin Salman. Un xec en blanc a la malmesa economia turca hauria ajudat. Al president Erdogan li anirien bé els petrodòlars saudites. Tot i això, encara millor li aniria una monarquia saudita debilitada perquè allò que vol de debò és guanyar-li la pugna per l’hegemonia sunnita a l’Orient Mitjà.
Khassoghi era una peça més en aquest joc brut, la pitjor cara de les relacions internacionals, els crims que es justifiquen en nom del bé superior, en aquest cas, la modernització de l’Aràbia Saudita. Al món àrab hi ha centenars de periodistes torturats i executats per dir el que pensen. Europa i els EUA haurien d’utilitzar l’execució de Khashoggi per exigir-ne l’alliberament i la seva llibertat d’expressió. Les primaveres àrabs ,aquè Occident va donar suport per després abandonar, podrien llavors seguir el seu camí.
Malgrat l’afany dels EUA i l’Aràbia Saudita, l’assassinat de Khashoggi no es pot ignorar i Bin Salman ho pagarà