Netflix i el sexe
És el propofol del desig, el nitrogen líquid del matrimoni. Netflix. És tendència, i no precisament sexual. Pregunteu-ho, si no, a les parelles que s’injecten cada nit dues o tres dosis de Narcos, Maniac o La maldición de Hill House, sigui en versió original o en l’idioma patri. Passa que, entre temporada i temporada de les sèries-que-no-et-potsperdre-mai-de-la-vida, la libido es va enfonsant lentament però inexorablement fins a arribar a aquelles fosses abissals on viuen criatures monstruoses.
Anestesiada la urgència carnal per aquell “rei, posa’m un capítol més”, al sofà, davant el televisor, no hi ha més prolegòmens a què deixar-se anar que els d’un bol de crispetes o un pot de cogombrets en vinagre amb gust d’anxova dels que també picotegen els nens. Amb nens i sense anuncis, dos es balancegen entre el tedi i la somnolència fins al llit. La vetllada aigualeix la festa, cosa que augura que només es tancarà d’una manera: amb la parella embolicant-se, sí, a fer sudokus entre els llençols.
Que elles, després del trànsit televisiu amb Charlie Cox o Vincent d’Onofrio, no es treuen ni les agulles de ganxo dels cabells quan s’enfonsen al matalàs. Ells... Ells cabotegen deixant caure una babeta per la comissura del llavi, plof, sense ni tan sols treure’s les ulleres. Les sèries vistes així apaguen tota combustió cremada antigament i els jocs de llit –paraula polisèmica– només surten a escena en la setmana fantàstica
Les sèries vistes així, en mode addictiu, apaguen tota combustió en la parella i els jocs de llit s’esfumen
d’El Corte Inglés. No s’aixeca l’ànim ni aprenent-se de memòria els quatre llibrots de les ombres de l’insofrible Grey, literatura dolentíssima per a mares mainstream angoixades. Una pena.
El lector deu pensar que aquesta periodista exagera. Bé, cadascú se sap els seus secrets d’alcova, així que vosaltres mateixos. El lector deu pensar, també, que a què ve aquest article. Senzill: aquesta setmana Netflix ha estat doblement notícia. Pels seus resultats espectaculars d’audiència: més de 137 milions de subscriptors a tot el món. I perquè s’ha conegut el primer cas d’hospitalització, a l’Índia, per una suposada addicció a la tele en streaming amb el contingut sota demanda. Amb sis mesos un jove indi de 26 anys en va tenir prou per perdre el control i necessitar connectar-se a Netflix com si es tractés d’una droga.
Addictes perduts acabaran molts si es llancen a les sèries com a l’alcohol o a les màquines escurabutxaques, per no parlar del seu equilibri sexual. És o no és una qüestió d’Estat? Vull dir que aquest tema hauria de preocupar les autoritats sanitàries del planeta, especialment les d’Espanya, on la taxa de fecunditat és tan minsa com aquests matrimonis a prova de nits de sofà i sèrie. Imagineu-vos que aquestes milers de parelles comencen a desenvolupar símptomes desconcertants com els del jove indi, i visions paranormals, i emmalalteixen, i hi ha epidèmia, i no hi ha vacuna... Quin horror.
Com que no tinc Netflix, estic per preguntar-li al meu col∙lega Joaquín Luna, molt docte en les situacions de l’amor, com sortir-ne, d’aquesta. Si no, esclar, a Iker Jiménez, que també és periodista però del més enllà.