Un nou talent per a l’ADN artístic de Swatch
La fotografia amb missatge de Gema Polanco sobresurt al Swatch Cities, que arrencarà a Madrid aquesta setmana
Als divuit anys va abandonar l’avorriment de l’estabilitat i va marxar a Londres. Amb els cabells pintats de rosa (que, curiosament, ara torna a ser supertendència), aquesta valenciana va estudiar durant cinc anys a The University of the Arts, es va involucrar en la música grunge i psicodèlica i es va convertir en artista. Sense escapatòria, diu ella. Quan va tornar va passar per Madrid i Barcelona, es va treure alguns màsters i va muntar la seva pròpia editorial. Es diu Navaja Automática i, assegura, és un mirall de la seva filosofia de vida: és una editorial de llibres diferents, artesans, d’edició limitadíssima. “Artefactes artístics per protegir-te i lluitar contra el que està establert sense por de la censura i assumint qualsevol risc”. Exemples? Pulsion i Bike wars, que parlen sense embuts del més underground de Barcelona i Londres.
Gema Polanco, de 26 anys, ara fa roba, és vegetariana i lluita per posar en relleu la diferència. Com? A través de l’art. El cas és que sembla que la seva diferència funciona i ha aconseguit cridar l’atenció ni més ni menys que de Swatch, la firma de rellotges que porta la creativitat a l’ADN.
Polanco és una de les joves creadores seleccionades per participar en el Swatch Cities,, una iniciativa que tindrà lloc durant tota la setmana que ve a Madrid per empoderar els nous talents. El festival, que continuarà amb les edicions de Milà i Xangai, tindrà exposicions d’art urbà, un campament base per a conferències, actuacions artístiques, àmbits inspiracionals, concerts en directe, activitats amb drons i un hackatton... I amb l’obra de Polanco, influïda sobretot per Melody Holliday (cantant i activista, a més d’artista, esclar), que va ser la seva tutora durant el seu primer any a Londres.
La fotografia (sobretot l’autoretrat), el vídeo i el collage formen el llenguatge d’aquesta jove creadora, que considera l’art com el camí per abordar temes conflictius. I aportar llum allà on faci falta.
El que impacta més de la feina d’aquesta artista pluridisciplinària, que amb la seva obra ha enamorat el jurat de Swatch Cities, és la seva certesa que avui en dia resulta molt més fàcil un vídeo o un collage (Dispárame o Érase un país són dues de les seves intervencions més conegudes) que una fotografia. El fet que ara poder captar imatges en bona resolució i en qualsevol lloc estigui més a l’abast que mai de pràcticament tothom és el que dificulta que el resultat transmeti alguna cosa. Hi ha tantes fotografies i tants fotògrafs potencials que la sobresaturació és un fet contra el qual ella s’enfronta treballant amb molta premeditació. Amb calma. I encert: va ser la guanyadora de la penúltima edició de l’Art Photo Bcn, un festival i fira de fotografia emergent que se celebra a La Capella (antiga Escola Massana) per activar el circuit artístic i incloure nous valors creatius. I a l’última, celebrada al maig, va tornar a impressionar amb el seu treball Como Dios manda. Parteix de les relacions d’opressió i poder que hi ha entre dones dins un mateix àmbit familiar i amb les seves imatges fa una anàlisi de gènere i classe que impacta.